| SONET
Quan
ella dorm el gaudi somnolent
del
vell jardí vibrant de flors i nit,
passant
per la finestra sóc el vent,
i tot
és com un alenar florit.
Quan
ella dorm i sense fer-hi esment
tomba
a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella
sô que clava la roent
agulla
-fúria i foc- en el seu pit.
La
que era estampa, encís i galanor
i moviment
ambigu, és plor i crit.
I jo,
causa del dol, de la dolçor
en
faig lasses delícies de pecat,
i Amor,
que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm
amb un somriure embadalit.
Lletra:
B. ROSSELLÓ-PÒRCEL.
Música:
MMB.
HILARIO CAMACHO.
|
SÓLLER
El
cel prepara secrets
murmuris
de mandarina.
I les
riberes del vent
esgarrien
taronjades.
Jo
tasto vergers. M'ajec
damunt
valls encoixinades.
Les
fulles alcen frescor
i aixequen
ventalls de gràcia,
cortinatges
de perfum,
cortesies
tremolades.
L'oratge
pinta perfils
de
caramels dins l'oratge.
El
cabell se m'ha esbullat
i tinc
l'ombra capgirada.
El
sucre de l'aire em fa
pessigolles
a la cara,
amb
confitures de flor
i xarops
d'esgarrifança.
Unes
cuixes de marquesa
em
repassen l'espinada.
Quan
el setí es torna gel,
sembla
que es faci de flama.
El
vicari compareix
amb
un vas de llet glaçada.
La
suor de les aixelles
li
travessa la sotana.
Lletra:
B. ROSSELLÓ-PÒRCEL.
Música:
MMM.
HILARIO CAMACHO.
|
A
MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL
Verdegen
encara aquells camps
i duren
aquelles arbredes
i damunt
del mateix atzur
es
retallen les meves muntanyes.
Allí
les pedres invoquen sempre
la
pluja difícil, la pluja blava
que
ve de tu, cadena clara,
serra,
plaer, claror meva!
Sóc
avar de la llum que em resta dins els ulls
i que
em fa tremolar quan et recordo!
Ara
els jardins hi són com músiques
i em
torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El
cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat
amb fumeres delicades.
I les
herbes es cremen a turons
de
cacera, entre somnis de setembre
i boires
entintades de capvespre.
Tota
la meva vida es lliga a tu,
com
en la nit les flames a la fosca.
Lletra:
B. ROSSELLÓ-PÒRCEL.
Música:
MMB.
|
EN LA MEVA MORT
Estic
cansat de tu, domini fosc
i tempestat
de flama.
M'exaltaré
damunt els horitzons
i trauré
les banderes al desert
de
la darrera cavalcada.
Reina
d'aquestes hores, ara véns
tota
brillant, armada.
Inútil
desesper del vespre! L'alba
s'acosta
ja amb l'espasa,
i l'ardor
temerari que m'encén
allunya
les estrelles.
Lletra:
B. ROSSELLÓ-PÒRCEL.
Música:
MMB.
HILARIO CAMACHO.
|
INICI
DE CAMPANA
Inici
de campana
efímer
entre els arbres
-fora
porta- de tarda.
La
pols dels blats apaga
un
or trèmul en punxes
blanquinoses
de plana.
L'àmbit
vincla i perdura
comiats
d'enyorances
d'avui
mateix. Desvari
de
vies solitàries.
Argila
i calç. Finestres
de
la casa tancada
quan
torno, d'horabaixa,
girant-me
adesiara.
Lletra:
B. ROSSELLÓ-PÒRCEL.
Música:
MMB.
|
VIGILA
EL MAR
Vigila
el mar,
que
la pluja no és teva
i el
sol enlluerna a poc a poc.
Vigila
el mar,
que
la boira t'esbulla
i el
vent plora el record.
Vigila
el mar,
que
l'ocell ja no canta
i els
terrats s'han cobert de brutor.
Vigila
el mar,
que
les cales són preses
i els
pins callen la cançó.
Vigila
el mar,
que
els teus ja no tornen
i naus
estranyes
omplen
el teu port.
Lletra:
MMB.
Música:
Hilario Camacho.
|
COMIAT
A UN AMOR ADOLESCENT
No
sé si penso en tu
o si
em mullen les ones d'un mar trist,
que
ja no conec el teu silenci
ni
tinc els ulls d'infant per a mirar
les
petites estrelles.
Em
fa pena pensar que no era un joc
el
que pogéssim estimar-nos
i que
el que ara jo escric
poden
llegir-ho uns ulls
travessats
de tenebra,
enllà
del teu plor i del meu plor.
No
sé si ens han vençut
o si
l'estel és nostre
i el
combat per un amor futur
i els
plecs d'aquest silenci, una bandera.
Ara
cerco paraules d'amor i comiat,
i tothom
pot saber-les,
però
serà un secret i de matí,
per
a tornar a estimar-nos,
si
se m'esqueixa de la vida un cant.
Lletra:
Joan Vergés.
Música:
MMB.
Hilario Camacho.
|
DESOLACIÓ
Jo
sô l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que
als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes
branques una a una va rompre la tempesta,
i el
llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots
de migrades fulles coronen el bocí,
obert
i sense entranyes, que de ma soca resta;
cremar
he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al
cel he vist anr-se'n la millor part de mi.
I
l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent
brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida
a esperar l'hora de caure un sol conhort.
Cada
ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens
mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo
visc sols per a plànyer lo que de mi s`és mort.
Lletra:
Joan Alcover.
Música:
MMB.
|
MARIA DEL MAR BONET