Per altres sé de tu, i molt poques vegades
cau aquell tel que tot ho fa confús.
On ets, on ets, per què no em truques.
Voldria veure't i parlar amb tu.

T'envio missatges per ones invisibles,
per camins sonors que tu només entens.
Aquestes paraules també van insegures
dins una ampolla de nàufrag, a la mercè dels corrents.

T'has oblidat de mi potser per sempre
i crec que així de mi també m'oblido.
No em  facis mal, torna'm aquella imatge,
és l'única que jo de mi estimo.

Per quins camins entossudits t'allunyes,
pobres motius per als penediments.
Si tu volguessis em trobaries
on em deixares, amic, fa tant de temps.

He perdut el meu cor, ai, i no el sé trobar
pres entre fang del riu
ofegat en el mar.

Quina manera d'anar-se'n,
anar-se'n i no tornar.
Ai, la mort que m'enamora
ja em pot venir a buscar.

He perdut el meu cor, ai, i no el sé trobar
pres entre el fang del riu
ofegat en el mar.

Febrer  m'ha duit la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i en el cor m'hi creixi una palmera.
Que exigent que ve la primavera!

Que exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera
(no puc desfer-me del seu encís).

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells en la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar si torna el dolorós amor.

Cantar si torna el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors,
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d'una terra antiga
o creixeré al fons de la mar.

Febrer m'ha duit la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i en el cor m'hi creixi una palmera!
Que exigent que ve la primavera!

No s'ha mort el desig,
el desig que jo sent per tu.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te.

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí
com el sol surt al matí.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és tossut, va trenant el seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

Camins dissortats, estranya llum,
bèsties salvatges.
Però també
arbres amics, jardins de desigs,
belles trobades.

Pels boscos del pensament,
nits emboirades, pedres sagnants,
pous de basarda,
però també
festes de pluges, humides valls,
arbres dansaires.

Pels boscos del pensament
la serp vigila
i entre els esbarzers i l'espadat
l'amic em guia.

Si ara me demanaven
si estàs enamorat,
que trista serà la vida,
jo no sé què contestar.

Una esperança em donàreu
i ara ja ho heu oblidat.
Tornau-me, mon cor ingrat,
l'alegria que em llevàreu.

S'amor me castiga massa,
d'estar malalta tenc por,
és arribat lo meu cor
a carreró que no passa.

Es cantar vol alegria
i jo no en tenc, bon amor.
Dins mon cor tenc tal tristor
que un carro no la duria.

Què se n'ha fet de l'amor,
tan prest s'apaga?

El marit està gelós,
la dama calla.
Parteixen de cap a Lluc,
és mitja tarda.

Ell només cerca venjar-se,
no diu paraula.
Un niu de serpents que fiblen
com una daga.

Ai, ai, que dins les muntanyes
cau l'horabaixa.

Ella duu el vestit de seda
blava i brodada
dins la mà un ramell de flors,
flors de guirnalda.

Arriben a un lloc estret,
el camí es tanca.
Le murtreres de la nit
un plany exhalen.

Ai, ai, que la nit és negra,
boira endolada.

-Mireu que és fonda la vall,
mai no s'acaba.
El penyal tallat a plom,
roca segada.

-Marit, donau-me la mà,
que la fondària
em fa tremolar la pell
la pell de l'ànima.

Ai, ai, que dins el barranc
remuga l'aigua.

La llença dins el fondal
d'una estirada.
Penya-segat rebota
la bella dama.

Ai, ai, que això succeïa
abans de l'alba.

I diuen que un esbart d'àngels,
grassons, de nacre,
es va despenjar dels níguls
per emparar-la.

Alcen el vol les campanes
tan plenes d'ales;
cantaven missa primera
àngels i frares.

Ai, ai, que són les campanes
que m'omplen d'ales.

Bé cerca el marit fugir,
talment un lladre.
El camí volta i revolta
per la muntanya.

Quan posà el peu dins l'església,
de matinada,
va conèixer entre les ombres
aquella cara.

Ai, ai, que entre les alzines
trencava l'alba.

Ai, que la bella dona
no és morta encara,
bé que l'ha vista el marit
agenollada.

Per dins les clarors primeres,
just a trenc d'alba,
la va sorprendre que feia
l'ullet als àngels.

Ai, ai, que la bella dona
no és morta encara.