Segons el relat que en fa Ramon Llull al
LLibre de Meravelles

Això era un ermità,
home de Déu,
que no tenia res seu,
ni un tros de pa.
Molts de dies per dinar,
la boca al vent
obria, amb gran sentiment
del ventre seu.
Tant si fa calor com neu,
bé mira el cel
per veure si un glop de mel
davallarà.
Un dia passà un milà
tot engrescat,
perquè havia capturat
just aquell dia,
una rata que corria
per la teulada.
L'ermità en veure atrapada
la criatura,
pregà a Déu que fes ventura
a l'animal:
que l'alliberàs del mal
d'esser escorxada.
I dins sa falda, abrigada,
la va guardar,
perquè Déu volgué escoltar
l'oració
que li feia amb gran fervor
el seu servent.
Llavors li pregà, content,
per meravella,
la fes tornar una donzella
com no se'n troben,
 

          Música: Joan Bibiloni

Segons una vella llegenda que he sentit explicar 
pel barri de la Seu

Pel carrer de Sa Portella,
quan la nit cau,
diuen que hi surt una bèstia;
valga'ns Déu, val!

S'engoleix les criatures
valga'na Déu, val!
Les mares de Sa Portella
ploren d'espant.

Han dit que la nau
d'un vell mercader
que anava i venia
de Mallorca a Alger,
va dur d'un viatge
un ou venturer.
I va néixer el drac:
feroç carnisser.
 

Bartoneu Coc, cavaller,
jove i galant,
diuen que arriba d'Alcúdia
quan la nit cau.

De nit ve d'Alcúdia,
-galant cavaller-,
per veure la dama:
rosa de febrer.
I allà ha de combatre
enmig del carrer
fins que en queda tros
del drac carnisser.

Pel carrer de Sa Portella,
quan l'alba penja,
la pluja esborra la sang
color de menta.

          Música: J. A. Martín Curty, MMB

Segons l'explica un antic mite hel·lènic

En una illa del mar grec
-temps era temps!-,
una jovençana plora
d'enyoraments.
Son estimat va partir
en un vaixell
cap a la guerra dels moros,
-ai quin turment!-.
Bé mirava la mar clara
vers el ponent,
i escoltava la remor
de tots els vents,
per veure si sentiria
l'estimat seu.
Mai no arribava la barca,
-temps era temps!-.

Morien els anys i els dies
dins la mar plana.
De tant esperar, la jove 
tornava un arbre.
 

Un dia, passats els dies
i les setmanes,
el jovencell va tornar
de les batalles.
Tot d'una que tocà terra
va veure l'arbre.
Amb les branques va conèixer
sa enamorada.
Va córrer desesperat
per abraçar-la,
i l'ametller es va omplir
de flors rosades.

          Música: Miguel Àngel Oñate

Segons la llegenda que la gent explica

Damunt el cel veig un drac
brodat de foc,
un drac que guarda una jove
en estrany lloc.
Sos cabells creixen i creixen
per dins l'espai.
El drac no la deixa viure,
ni ara ni mai.
La jove porta un vestit
color de nard;
sobre la tela, pintades,
tres flors de card.
A la punta dels cabells
llenques de lluna
resplendeixen dins la nit
una per una.
Ben de pressa que la cerca
dins la gran vall
un jovençà valerós
en un cavall.
Travessa els llargs sementers,
la nit fa por,
una por fonda que crema
l'arrel del cor.
-Cavaller, bon cavaller,
alerta al drac,
que s'amaga rere els núvols
ran d'aquest llac.
-No temeu, estelets, no,
no temeu ara,
que jo no tenc gens de por,
vull dar la cara.
El drac enfurit bramula,
treu foc pel nas,
cent llamps forcats resplendeixen
sota el seu pas.
 

          Música: Vicent Ferragut 
 

A partir de les versions que en donen Mn. Antoni Ma. Alcover: "L'amor de les tres taronges"; Joan Amades: "Les tres taronges de la vida"; Enric Valor: "L'amor de les tres taronges"; Antoni Rodríguez Almodóvar: "Las tres naranjas del amor"; Loís Carre Alvarello. "A albre das tres torondas" i D. G. Bernoni: "L'amor de le tre naranze"

Això era i no era.
Que faci bon viatge la cadernera!

Conten que un príncep, bell i galant,
que no reposa ni un sol instant,
tresca la terra com per encant.

-L'amor de les tres taronges,
no sabríeu per on cau?
-Set gegants diuen que el guarden
ben tancat amb pany i clau.
De nit, quan la fosca entrava,
veu un llumeneret blau;
com més va, més lluny el veia...
-Hi arribaré, si a Déu plau.

Conten que un príncep, bell i galant.

Ai, ai! El gegant remuga:
-Sent olor de carn humana.
La geganta l'ha amagat,
que el gegant té tanta gana
que se'l voldria menjar
dins la mateixa setmana.
La nit és fosca, el gegant
ronca com la tramuntana.

Conten que un príncep, bell i galant.

Pel sementer de formigues
escampa tres sacs de blat.
per aconhortar les feres
ha comprat tot un ramat.
La serp de set caps alçava
set boques de fil puat
i al punt la llet de set gerres
els set caps ha doblegat.

Conten que un príncep, bell i galant.
 
 

Conten que un príncep, bell i galant.

Els gegants dormen tranquils,
-dormen amb un ull obert-.
Collí l'amor en Bernadet
i, abans, que fos descobert,
reprèn el camí del vent,
peus falaguers, cor despert.
Cada cabell li tremola.
Ai, que la nit l'ha enconbert!

Conten que un príncep, bell i galant.

Ai, ai! que tot set l'encalcen.
La terra crida: endavant!
Els llança cintes de seda,
flocs de colors que, a l'instant,
omplen aquells camps d'espines,
de ganivets i d'espant,
de foc, que al punt ja no resta
ni l'ombra d'un sol gegant.

Conten que un príncep, bell i galant.

De la primera taronja
una al·lota ben garrida
n'ha sortit, tan bella i blanca,
que potser el sol l'ha ferida.
Ai, ai, que de la segona
surt una jove esmortida!
Ambdues han mort de set,
tan prest han colat la vida.

Conten que un princep, bell i galant.

No l'obrissis, la tercera,
Bernadet, car ni amb diner
no compraries la vida
que ha brostat del taronger.
Arran del brocal d'un pou,
-n'és aquest el fruit darrer-
en obrir l'altra taronja
floreix l'amor venturer.

          Música: Luis Delgado
 

El sol i la lluna
es volen casar,
i han anat a veure
un rector que hi ha,
que casa els estels
de nit, vora  mar.

El sol i la lluna
s'han enamorat.
El sol li regala
un capell brodat 
de flors i de plomes,
i un jardí pintat.

El sol i la lluna
diuen que faran 
festes i tiberis
 

Que el sol i la lluna
són éssers humans.
El sol és un príncep
que allarga les mans;
ella una pastora
vestida d'encants.

Les campanes toquen,
ja repicaran!
Rosaris d'estrelles
pel cel teixiran.
N'hi ha dos que s'estimen
dins l'espai tan gran.

          Música: Javier Bergia
 

Segons la rondalla eivissenca
recollida per Joan Castelló

I 
Uns senyors de Dalt Vila
tenen moltes hisendes,
un seguici d'esclaus
i bones rendes.

El vent bufa en la flauta
dels senyors de Dalt Vila.
El senyor porta frac
i una levita.

Una levita lila, 
un senyor de Dalt Vila.

Ai, la senyora
té una prendada
que el senyor sempre es queda boca badada.

II
D'hivern quan tomba el dia,
-fa tant de fred i plou-
la dama de Dalt Vila
vol oli nou.

L'oli nou de Fruitera:
cap no n'hi ha de tan blau.
A cercar-ne ha de córrer.
N'Amed, l'esclau.

El camí de Fruitera
és una torrentera.

I la senyora,
-ram-pa-ta-plam-,
amb l'oli tremparia
tot l'enciam.

III
Una baldraca d'oli
s'emporta ben formada,
que deixarà la dama
tota trempada.

Dins la cuina rodola.
Ha trencat la baldraca.
Ai, que l'oli s'escampa
com una taca.

I el majoral, ¿què féu?
Li dóna l'oli seu.

I la senyora -ram-pa-ta-plam
tendrà encara oli nou
per a l'enciam.
 

Quan arribin les tasques
tan feixugues de juny,
se'n vindrà generós,
la falç al puny.

Un vespre de fortuna
gira el curs de la lluna.

Ai, els senyors,
cert que no els plau
quedar-se tan de sobte
sense l'esclau.

V
Pels camins de la fosca
N'Amed s'embarca.
Qui serà que capturi
la seva barca?

En arribar l'estiu
madura la blatera,
per tot seguen i baten,
manco a Fruitera.

Els vesins han porgat
i han ensacat el blat.

-Ai, majorals,
-el senyor crida-
segàreu sempre d'hora,
tota la vida.

VI
El majoral és vell,
té les cames feixugues,
les mans que li tremolen
li han tornat tan porugues...

Mai no vendrà N'Amed.
Potser, ni se'n recorda.
Ben a punt li tindrien
el dogal d'una corda.

Majorals, per Sant Pere
vull veure el blat a l'era.

Ai, que de nit,
-és fosca viva-
una barca de moros
s'acosta esquiva.

          Música: Enric Murillo

Segons un vell conte que encara vaig sentir
explicar a la meva padrina

La filla del rei Martí
ai, ai, de mi!,
ha tornat una somera,
valga'ns Sant Pere!
Son pare que es vol morir,
ai, ai, de mi!
i morirà de plorera,
valga'ns Sant Pere!

La pubilla de palau,
valga'ns Sant Pau!
Li cresqueren les orelles,
oh meravelles!
 

El rei plora nit i dia,
Santa Maria!
en una mar gran de plor,
que trenca el cor;
car expliquen que sa filla,
Santa Maria!,
d'amor per un ase mor,
que trenca el cor!

          Música: Antoni Parera Fons

Segons la versió que en dóna Mn. Antoni Ma. Alcover
en el seu aplec de Rondaies mallorquines

Una nit tan clara, de bona fortuna,
entre dues fosques, quan trencava el dia,
va néixer galana, airosa, la filla
del sol i la lluna.
Una nit tan clara, de bona fortuna.

Transparent i blanca com la seva mare,
tenia els cabells lluents com el sol,
dins sos ulls girava el foc de son pare,
com un gira-sol.
Transparent i blanca com la seva mare.

-Mumare -li deia- mumare, emportau-me;
per nits tenebroses voldria volar,
partir a fer la volta, quan penja la tarda...
Donau-me la mà!
-Mumare -li deia- mumare, emportau-me.

-Per què, filla meva, vols córrer, tan nina,
per deserts de fosca i cels constel·lats?
-Vull veure la via, el temps que camina
per camps i ciutats.
-Per què, filla meva, vols córrer, tan nina?

-Em fan mal les cames, tenc el braç que em cau.
Mumareta meva, estic tan retuda
que en barrancs de fosca cauré esmaperduda,
si no us aturau.
Em fan mal les cames, tinc el braç que em cau.

En una pineda, su-arran d'una platja,
on les ones moren pintades de blau,
on mai no arribaven els vents ni l'oratge,
li feren el cau.
En una pineda, su-arran d'una platja.

De nit i de dia, tot l'any la vetllaven.
Ni boires ni núvols cobriren l'esguard.
Els peixos li reien, ocells li portaven
garlandes de nard.
De nit i de dia, tot l'any la vetllaven.

Arran de les ones filava quimeres:
el fil com de seda, la filosa d'or.
Un rei que es va perdre, caçant per dreceres,
vengué a perdre el cor.
Arran de les ones, filava quimeres.

Tot el que demana, es compleix al vol:
el poal treu aigua, res no l'entrebanca,
de ses mans eixia, com de l'ona blanca,
el peix com un sol.
Tot el que demana, es compleix al vol.
 

Amb ella voldria casar-se tot d'una,
si un dia la reina tengués un denou;
car sols veu aquella de mirada bruna
que torba i commou.
Amb ella voldria casar-se tot d'una.

La reina moria en punt de migdia
d'angúnia i de pena, potser de tristor;
la tristor de veure que mai no acudia
el foc de l'amor.
La reina moria en punt de migdia.

El rei la voldria, ningú no en sap noves,
no en treuen clarícia; potser ha volat?
-No sabem qui és ella. Cercau dins les coves,
pel bosc i pel prat.
El rei la voldria, ningú no en sap noves.

Ompliren la terra d'edictes i crides
-potser fou un somni que ja no existeis-;
la gent perjurava per vides i vides
que no la coneix.
Ompliren la terra d'edictes i crides.

El cor d'aquell home bé que es va complaure:
dins un tel de boira la vengué a trobar,
la jove filava i el fus li va caure
al fons de la mar.
El cor d'aquell home bé que es va complaure.

De sobte la jove un braç es tallava.
Va llançar-lo a l'aigua i pescà aquell fus;
tornà a confegir-se, i el rei no gosava
mirar-la, confús.
De sobte la jove un braç es tallava.

Debades voldria conèixer la branca
de la que va néixer, un jorn venturós.
Per conhort li explica que sa mare és blanca,
que son pare és ros.
Debades voldria conèixer la branca.

Ningú no va sebre si era de plata
el vestit de noça, tan bell i esplendent,
només varen veure que era com l'escata
del peix més lluent.
Ningú no va sebre si era de plata.

          Música: Toti Soler
 

Plou,
cada gota és un ou.
Un ou estrellat,
cada gota que plou
damunt el terrat.

Cent
tonelades de vent
anit han entrat
al cap de la gent
per aquest forat.

Cau
un retall de cel blau.
Tres estels rodons ara fan sarau
pels cap-de-cantons.
 

Diu:
que té al cor un caliu.
Un caliu encès
com l'amor que riu
i llavors no és res.

          G. Janer manila

Segons la versió que n'explica
Mn. Antoni Ma. Alcover al seu aplec de
Rondaies mallorquines

Diu que n'era el fill d'un vell mariner.
Son pare li deia, en veure'l partir:
Sé un port perillós, no hi cerquis recer,
si en passes a prop, més et val fugir.

Quina estranya força va portar-lo al port?
La jove que encanten al mercat d'esclaus
-qui sap d'on l'han duita, qui en coneix la sort?-
del cor d'aquell jove potser en té les claus.

En pagà tot l'or que duia al talec.
-Amb tu em casaria -llavors li va dir.
Amor que enfolleix, amor que és tan cec,
i tancala vida i la torna a obrir.

És filla d'un rei que regna molt lluny.
Bé cerca son pare sa filla d'ulls clars.
Cavallers parteixen amb l'espasa al puny.
Set anys la cercaren per terres i mars.
 

Tots dos s'embarcaren, la nau generosa
solcava les ones, camí del castell.
La tropa dels nobles, violenta, envejosa,
volia desfer-se d'aquell jovencell.

Va caure emplomat d'una empenta al mar.
El gemec va alçar-se com una gavina;
i els ulls de la jove es varen tancar;
potser varen cloure's com una petxina.

Els metges no troben cap remei per a ella.
La ploren els pares ran del llit de morta.
La cançó d'un jove, la cançó més bella,
s'alça del carrer, enllà de la porta,

i arriba a la cambra, i la jove sent,
ni que fos un plany, un plany de dolor,
la cançó més bella, i encanta la gent,
ni que fos un plany, la cançó d'amor.

          Música: Antoni Parera Fons
 

Segons un vell relat mediterrani

A la vora d'un gran riu
ploren les dames,
perquè el rei d'aquella terra
mor d'enyorances.
Tres filles tenia el rei,
clares com l'aigua,
belles com un dia clar
just a trenc d'alba.
Una dia, a la mitja nit,
la mala fada,
ningú no sap com va esser
que entrà a la cambra,
i transformà les princeses,
belles com nacre,
en tres serpents verinoses
de mala estampa.
Tota la cort va plorar,
un dia i altre,
 

          Música: Javier Mas

A partir de la narració que en fa Mn. Antoni Ma. Alcover
en el seu aplec Rondaies mallorquines

Diuen que era un rei malalt de les cames,
ni els metges més doctes no hi troben remei,
els gemecs arriben als camps i a les places,
els savis s'apleguen anit en consell.

D'entre tots s'aixeca un pobre herbolari.
Diu que té el secret de curar aquell mal:
que qualcú parteixi serà necessari
a cercar l'estranya flor romanial.

Tres fills que té el rei han partit tot d'una.
Son pare els promet -potser no ho creureu-:
que aquell que un bon dia porti la fortuna,
d'ençà d'aquell dia seà son hereu.

En tocar migdia, prop d'un encreuat,
emprèn cadascun el propi camí;
quan es despedien tots tres han pactat
que, passat un any, tornaran aquí.

En Bernadet xiula, compareix una àguila
disposada a fer tot quant ell voldrà.
Ell l'havia treta dels fons d'una gàbia,
car més s'estimava veure-la volar.

-Cavalca a l'esquena i agafa'm les ales.
Remuntà les boires, saltaren la mar.
Enmig de les ones, agrestes i blaves,
perdut i salvatge, s'alçava un penyal.

A dins una escletxa, oberta en la roca,
la flor venturosa s'oculta del sol,
la mà no hi arriba, ai, quasi la toca,
si els dits li creixien, la prendria al vol.
 

Passaren els dies del temps que fixaren.
El germà major volia la flor:
ses mans envejoses, ai, que l'ofegaren,
i en un arenal enterrà el seu cor.

Son pare va fer-lo hereu de l'imperi:
li posà la capa de vellut vermell,
mentre al germà mort, en son captiveri,
talment una canya li creix un cabell.

Passava un pastor, va fer-ne un flabiol,
la veu com de flauta començà a sonar.
la gent escoltava el plany, que en un vol
arribà a l'oïda del propi germà:

-Pastor, el bon pastor,
tu em toques i no em fas mal.
M'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.

Son pare va entendre la veu que cantava
-ningú se'n recorda, amb tant de sarau-.
El pastor insistia, la cançó tornava
i esfereïa la gent de palau:

-Germà, el mal germà,
tu em toques i em fas mal.
M'enterrares dins l'arena
per la flor romanial.

De pressa acudiren on era enterrat:
la flor que guardava li tornà la vida.
La festa es va estendre pel bosc i pel prat
i els carrers s'ompliren de murtra florida.

          Música: Feliu Gasull
 

Segons la narració que en fa Mn. Antoni Ma. Alcover
en el seu aplec de Rondaies mallorquines

Diuen que era un rei:
tenia tres filles,
les més delicades
i les més garrides.
Per què eren tan fines?

Un tarda tèbia,
quan fuig la calor, pel jardí voltava
la filla major.

Per què eren tan fines?

L'airet del capvespre
esfullà una rosa.
Vengué a caure un pètal
al cap de l'al·lota.

Per què eren tan fines?

I li féu un trenc.
Ai, quina passada!
Un trenc a la closca
tendra i delicada.

Per què eren tan fines?

I exclamava el rei:
-Ai, filla estimada,
ai, ai, filla meva...!

Ell ja en tenim una de tudada!

Al cap d'alguns dies,
la filla segona
tengué mal d'esquena
que una inflor li dóna.

Per què són tan fines?
 

Per què són tan fines?

I exclamava el rei:
-Ai, filla estimada,
ai, ai, filla meva...!

Queja en tinc una altra
de tudada!

Només la darrera
quedava condreta.
El rei per guardar-la
que no fos malmesa,

Per què eren tan fines?

li féu una gàbia
amb set jocs de vidres
-que hauria donat
la sang de set vides-.

Per què eren tan fines?

I passà un moscard
per on s'amagava.
El vent de ses ales
ens la constipava.

Per què eren tan fines?

I exclamava el rei:
-Ai, filla estimada,
ai, ai, filla meva...!

Que ja les tenc totes
tres tudades!

Escoltau: Qui endevina
quina era la més fina?

          Música: Antoni Parera Fons