LA RATA QUE TORNÀ
UNA DONZELLA
Segons el relat que
en fa Ramon Llull al
LLibre de Meravelles
Això era un ermità,
home de Déu,
que no tenia res seu,
ni un tros de pa.
Molts de dies per dinar,
la boca al vent
obria, amb gran sentiment
del ventre seu.
Tant si fa calor com neu,
bé mira el cel
per veure si un glop de
mel
davallarà.
Un dia passà un
milà
tot engrescat,
perquè havia capturat
just aquell dia,
una rata que corria
per la teulada.
L'ermità en veure
atrapada
la criatura,
pregà a Déu
que fes ventura
a l'animal:
que l'alliberàs
del mal
d'esser escorxada.
I dins sa falda, abrigada,
la va guardar,
perquè Déu
volgué escoltar
l'oració
que li feia amb gran fervor
el seu servent.
Llavors li pregà,
content,
per meravella,
la fes tornar una donzella
com no se'n troben,
|
d'aquelles
que al cor et roben
esplais d'amor.
I li digué el sant
baró:
-Ai, bella filla,
voldries que el sol que
brilla
fos ton marit?
-Ai, que no em sembla garrit,
perquè l'emboira
la pols de qualsevol boira.
-Ai, la fortuna,
si et marides amb la lluna
la faràs teva.
-Ai, que la claror no és
seva,
car sense el sol
es vestiria de sol.
-Ai, si volies
els núvols, bé
que els tendries.
-Ai, no, que el vent
se'ls enduu lluny de la
gent.
-I el vent, el vols?
-Les voltes dels gira-sols
mon cor faria,
car la muntanya mouria
vent i quimeres.
-Doncs molt millor del
que esperes
n'és la muntanya.
-No, perquè l'home
s'afanya
a foradar-la.
Com podria jo estimar-la,
tan rosegada?
-Un home, potser, t'agrada
bell com la plata?
-No, perquè mata
la rata
com una fera.
Vull tornar a esser tal
com era
i, de bon grat,
per marit tindré
un bell rat.
Música: Joan Bibiloni
|
EL DRAC DE NA COCA
Segons una vella llegenda que he sentit explicar
pel barri de la Seu
Pel carrer de Sa Portella,
quan
la nit cau,
diuen
que hi surt una bèstia;
valga'ns
Déu, val!
S'engoleix les criatures
valga'na
Déu, val!
Les
mares de Sa Portella
ploren
d'espant.
Han dit que la nau
d'un
vell mercader
que
anava i venia
de
Mallorca a Alger,
va
dur d'un viatge
un
ou venturer.
I
va néixer el drac:
feroç
carnisser.
|
Pel carrer de Sa Portella
-valga'ns
Déu, val!-,
les
nits fan olor de por,
d'algues
i sal.
Bartoneu Coc, cavaller,
jove
i galant,
diuen
que arriba d'Alcúdia
quan
la nit cau.
De nit ve d'Alcúdia,
-galant
cavaller-,
per
veure la dama:
rosa
de febrer.
I
allà ha de combatre
enmig
del carrer
fins
que en queda tros
del
drac carnisser.
Pel carrer de Sa Portella,
quan
l'alba penja,
la
pluja esborra la sang
color
de menta.
Música:
J. A. Martín Curty, MMB
|
HISTÒRIA D'UNA
JOVENÇANA
QUE ES TRANSFORMÀ
EN UN ARBRE
Segons l'explica un
antic mite hel·lènic
En una illa del mar grec
-temps era temps!-,
una jovençana plora
d'enyoraments.
Son estimat va partir
en un vaixell
cap a la guerra dels moros,
-ai quin turment!-.
Bé mirava la mar
clara
vers el ponent,
i escoltava la remor
de tots els vents,
per veure si sentiria
l'estimat seu.
Mai no arribava la barca,
-temps era temps!-.
Morien els anys i els
dies
dins la mar plana.
De tant esperar, la jove
tornava un arbre.
|
Del cos
en sorgí la soca,
de les mans, branques.
I els peus posaren arrels
en terra amarga.
Tornà un ametller
tan bell,
la jovençana,
que escampava plans y tanys
per la mar plana.
Un dia, passats els dies
i les setmanes,
el jovencell va tornar
de les batalles.
Tot d'una que tocà
terra
va veure l'arbre.
Amb les branques va conèixer
sa enamorada.
Va córrer desesperat
per abraçar-la,
i l'ametller es va omplir
de flors rosades.
Música: Miguel Àngel Oñate
|
CANÇÓ DEL CAVALLER SANT JORDI
Segons la llegenda que la gent explica
Damunt el cel veig un drac
brodat
de foc,
un
drac que guarda una jove
en
estrany lloc.
Sos
cabells creixen i creixen
per
dins l'espai.
El
drac no la deixa viure,
ni
ara ni mai.
La
jove porta un vestit
color
de nard;
sobre
la tela, pintades,
tres
flors de card.
A
la punta dels cabells
llenques
de lluna
resplendeixen
dins la nit
una
per una.
Ben
de pressa que la cerca
dins
la gran vall
un
jovençà valerós
en
un cavall.
Travessa
els llargs sementers,
la
nit fa por,
una
por fonda que crema
l'arrel
del cor.
-Cavaller,
bon cavaller,
alerta
al drac,
que
s'amaga rere els núvols
ran
d'aquest llac.
-No
temeu, estelets, no,
no
temeu ara,
que
jo no tenc gens de por,
vull
dar la cara.
El
drac enfurit bramula,
treu
foc pel nas,
cent
llamps forcats resplendeixen
sota
el seu pas.
|
-Cavaller,
cavalleret,
ai,
si t'aplega,
ja
pots fer valent l'escut,
que
el drac ofega!
-No
temeu, que dins les mans
tenc
una daga.
Ran
d'aquest tall esmolat,
la
mort s'hi amaga.
-Cavaller,
cavalleret,
vés-te'n
a casa.
-A
casa, no hi vull anar
sense
la dama.
A
casa, no m'hi envieu,
que
ella em reclama.
El
cavaller, tan ardit,
entrà
en batalla,
-el
drac treia pels queixals
foc
i metralla.
Res
no atura aquell guerrer.
Les
espasades
sobre
el coll de l'enemic
cauen
fiblades.
I
el firmament s'ompl de sang,
roja
és la nit;
roses
enceses que esclaten
talment
un crit.
Sobre
la fosca dels parpres
el
drac és mort.
Quan
repiquin les campanes
que
toquin fort.
Que
repiquin nit i dia
que
és bon treball.
Pels
sementers de la fosca
corre
el cavall.
Música:
Vicent Ferragut
|
L'AMOR DE LES TRES TARONGES
A partir de les versions
que en donen Mn. Antoni Ma. Alcover: "L'amor de les tres taronges"; Joan
Amades: "Les tres taronges de la vida"; Enric Valor: "L'amor de les tres
taronges"; Antoni Rodríguez Almodóvar: "Las tres naranjas del
amor"; Loís Carre Alvarello. "A albre das tres torondas" i D. G. Bernoni:
"L'amor de le tre naranze"
Això era i no era.
Que faci bon viatge la
cadernera!
Conten que un príncep,
bell i galant,
que no reposa ni un sol
instant,
tresca la terra com per
encant.
-L'amor de les tres taronges,
no sabríeu per on
cau?
-Set gegants diuen que
el guarden
ben tancat amb pany i clau.
De nit, quan la fosca entrava,
veu un llumeneret blau;
com més va, més
lluny el veia...
-Hi arribaré, si
a Déu plau.
Conten que un príncep,
bell i galant.
Ai, ai! El gegant remuga:
-Sent olor de carn humana.
La geganta l'ha amagat,
que el gegant té
tanta gana
que se'l voldria menjar
dins la mateixa setmana.
La nit és fosca,
el gegant
ronca com la tramuntana.
Conten que un príncep,
bell i galant.
Pel sementer de formigues
escampa tres sacs de blat.
per aconhortar les feres
ha comprat tot un ramat.
La serp de set caps alçava
set boques de fil puat
i al punt la llet de set
gerres
els set caps ha doblegat.
Conten que un príncep,
bell i galant.
|
Ja és de nit quan
arribava
a la porta, el jovencell.
Tot d'una endevina l'arbre:
n'és el taronger
més bell.
Tres taronges hi flamegen,
totes tres fan un ramell.
Al cap cimal d'aquell arbre
ha fruitat l'amor per a
ell.
Conten que un príncep,
bell i galant.
Els gegants dormen tranquils,
-dormen amb un ull obert-.
Collí l'amor en
Bernadet
i, abans, que fos descobert,
reprèn el camí
del vent,
peus falaguers, cor despert.
Cada cabell li tremola.
Ai, que la nit l'ha enconbert!
Conten que un príncep,
bell i galant.
Ai, ai! que tot set l'encalcen.
La terra crida: endavant!
Els llança cintes
de seda,
flocs de colors que, a
l'instant,
omplen aquells camps d'espines,
de ganivets i d'espant,
de foc, que al punt ja
no resta
ni l'ombra d'un sol gegant.
Conten que un príncep,
bell i galant.
De la primera taronja
una al·lota ben
garrida
n'ha sortit, tan bella
i blanca,
que potser el sol l'ha
ferida.
Ai, ai, que de la segona
surt una jove esmortida!
Ambdues han mort de set,
tan prest han colat la
vida.
Conten que un princep,
bell i galant.
No l'obrissis, la tercera,
Bernadet, car ni amb diner
no compraries la vida
que ha brostat del taronger.
Arran del brocal d'un pou,
-n'és aquest el
fruit darrer-
en obrir l'altra taronja
floreix l'amor venturer.
Música: Luis Delgado
|
EL SOL I LA LLUNA
El sol i la lluna
es
volen casar,
i
han anat a veure
un
rector que hi ha,
que
casa els estels
de
nit, vora mar.
El sol i la lluna
s'han
enamorat.
El
sol li regala
un
capell brodat
de
flors i de plomes,
i
un jardí pintat.
El sol i la lluna
diuen
que faran
festes
i tiberis
|
quan
es casaran.
Sabeu
què remuguen
dins
el cel tan gran?
Que el sol i la lluna
són
éssers humans.
El
sol és un príncep
que
allarga les mans;
ella
una pastora
vestida
d'encants.
Les campanes toquen,
ja
repicaran!
Rosaris
d'estrelles
pel
cel teixiran.
N'hi
ha dos que s'estimen
dins
l'espai tan gran.
Música:
Javier Bergia
|
LA SEGADA DEL BON MORO
Segons la rondalla
eivissenca
recollida per Joan Castelló
I
Uns senyors de Dalt Vila
tenen moltes hisendes,
un seguici d'esclaus
i bones rendes.
El vent bufa en la flauta
dels senyors de Dalt Vila.
El senyor porta frac
i una levita.
Una levita lila,
un senyor de Dalt Vila.
Ai, la senyora
té una prendada
que el senyor sempre es
queda boca badada.
II
D'hivern quan tomba el
dia,
-fa tant de fred i plou-
la dama de Dalt Vila
vol oli nou.
L'oli nou de Fruitera:
cap no n'hi ha de tan blau.
A cercar-ne ha de córrer.
N'Amed, l'esclau.
El camí de Fruitera
és una torrentera.
I la senyora,
-ram-pa-ta-plam-,
amb l'oli tremparia
tot l'enciam.
III
Una baldraca d'oli
s'emporta ben formada,
que deixarà la dama
tota trempada.
Dins la cuina rodola.
Ha trencat la baldraca.
Ai, que l'oli s'escampa
com una taca.
I el majoral, ¿què
féu?
Li dóna l'oli seu.
I la senyora -ram-pa-ta-plam
tendrà encara oli
nou
per a l'enciam.
|
IV
Promet als majorals:
-N'Amet no té el
cor dur-
que vendrà a segar
el blat
en ser madur.
Quan arribin les tasques
tan feixugues de juny,
se'n vindrà generós,
la falç al puny.
Un vespre de fortuna
gira el curs de la lluna.
Ai, els senyors,
cert que no els plau
quedar-se tan de sobte
sense l'esclau.
V
Pels camins de la fosca
N'Amed s'embarca.
Qui serà que capturi
la seva barca?
En arribar l'estiu
madura la blatera,
per tot seguen i baten,
manco a Fruitera.
Els vesins han porgat
i han ensacat el blat.
-Ai, majorals,
-el senyor crida-
segàreu sempre d'hora,
tota la vida.
VI
El majoral és vell,
té les cames feixugues,
les mans que li tremolen
li han tornat tan porugues...
Mai no vendrà N'Amed.
Potser, ni se'n recorda.
Ben a punt li tindrien
el dogal d'una corda.
Majorals, per Sant Pere
vull veure el blat a l'era.
Ai, que de nit,
-és fosca viva-
una barca de moros
s'acosta esquiva.
Música: Enric Murillo
|
CANÇÓ DE LA PRINCESA QUE TORNÀ UNA SOMERA
Segons un vell conte que encara vaig sentir
explicar a la meva padrina
La filla del rei Martí
ai,
ai, de mi!,
ha
tornat una somera,
valga'ns
Sant Pere!
Son
pare que es vol morir,
ai,
ai, de mi!
i
morirà de plorera,
valga'ns
Sant Pere!
La pubilla de palau,
valga'ns
Sant Pau!
Li
cresqueren les orelles,
oh
meravelles!
|
Si les véssiu, quin sarau!,
valga'ns
Sant Pau!
Llargues
fins a les estrelles,
oh
meravelles!
El rei plora nit i dia,
Santa
Maria!
en
una mar gran de plor,
que
trenca el cor;
car
expliquen que sa filla,
Santa
Maria!,
d'amor
per un ase mor,
que
trenca el cor!
Música:
Antoni Parera Fons
|
LA FILLA DEL SOL I DE
LA LLUNA
Segons la versió
que en dóna Mn. Antoni Ma. Alcover
en el seu aplec de Rondaies
mallorquines
Una nit tan clara, de
bona fortuna,
entre dues fosques, quan
trencava el dia,
va néixer galana,
airosa, la filla
del sol i la lluna.
Una nit tan clara, de bona
fortuna.
Transparent i blanca com
la seva mare,
tenia els cabells lluents
com el sol,
dins sos ulls girava el
foc de son pare,
com un gira-sol.
Transparent i blanca com
la seva mare.
-Mumare -li deia- mumare,
emportau-me;
per nits tenebroses voldria
volar,
partir a fer la volta,
quan penja la tarda...
Donau-me la mà!
-Mumare -li deia- mumare,
emportau-me.
-Per què, filla
meva, vols córrer, tan nina,
per deserts de fosca i
cels constel·lats?
-Vull veure la via, el
temps que camina
per camps i ciutats.
-Per què, filla
meva, vols córrer, tan nina?
-Em fan mal les cames,
tenc el braç que em cau.
Mumareta meva, estic tan
retuda
que en barrancs de fosca
cauré esmaperduda,
si no us aturau.
Em fan mal les cames, tinc
el braç que em cau.
En una pineda, su-arran
d'una platja,
on les ones moren pintades
de blau,
on mai no arribaven els
vents ni l'oratge,
li feren el cau.
En una pineda, su-arran
d'una platja.
De nit i de dia, tot l'any
la vetllaven.
Ni boires ni núvols
cobriren l'esguard.
Els peixos li reien, ocells
li portaven
garlandes de nard.
De nit i de dia, tot l'any
la vetllaven.
Arran de les ones filava
quimeres:
el fil com de seda, la
filosa d'or.
Un rei que es va perdre,
caçant per dreceres,
vengué a perdre
el cor.
Arran de les ones, filava
quimeres.
Tot el que demana, es
compleix al vol:
el poal treu aigua, res
no l'entrebanca,
de ses mans eixia, com
de l'ona blanca,
el peix com un sol.
Tot el que demana, es compleix
al vol.
|
Només
que ella ho mani, la taula és parada.
El rei s'hi extasia de
veure l'encant.
I és com si la vida
restàs embruixada
als ulls de l'amant.
Només que ella ho
mani, la taula és parada.
Amb ella voldria casar-se
tot d'una,
si un dia la reina tengués
un denou;
car sols veu aquella de
mirada bruna
que torba i commou.
Amb ella voldria casar-se
tot d'una.
La reina moria en punt
de migdia
d'angúnia i de pena,
potser de tristor;
la tristor de veure que
mai no acudia
el foc de l'amor.
La reina moria en punt
de migdia.
El rei la voldria, ningú
no en sap noves,
no en treuen clarícia;
potser ha volat?
-No sabem qui és
ella. Cercau dins les coves,
pel bosc i pel prat.
El rei la voldria, ningú
no en sap noves.
Ompliren la terra d'edictes
i crides
-potser fou un somni que
ja no existeis-;
la gent perjurava per vides
i vides
que no la coneix.
Ompliren la terra d'edictes
i crides.
El cor d'aquell home bé
que es va complaure:
dins un tel de boira la
vengué a trobar,
la jove filava i el fus
li va caure
al fons de la mar.
El cor d'aquell home bé
que es va complaure.
De sobte la jove un braç
es tallava.
Va llançar-lo a
l'aigua i pescà aquell fus;
tornà a confegir-se,
i el rei no gosava
mirar-la, confús.
De sobte la jove un braç
es tallava.
Debades voldria conèixer
la branca
de la que va néixer,
un jorn venturós.
Per conhort li explica
que sa mare és blanca,
que son pare és
ros.
Debades voldria conèixer
la branca.
Ningú no va sebre
si era de plata
el vestit de noça,
tan bell i esplendent,
només varen veure
que era com l'escata
del peix més lluent.
Ningú no va sebre
si era de plata.
Música: Toti Soler
|
CADA GOTA QUE PLOU
Plou,
cada
gota és un ou.
Un
ou estrellat,
cada
gota que plou
damunt
el terrat.
Cent
tonelades
de vent
anit
han entrat
al
cap de la gent
per
aquest forat.
Cau
un
retall de cel blau.
Tres
estels rodons ara fan sarau
pels
cap-de-cantons.
|
Foc
de
color d'albercoc.
La
lluna s'escruix
per
posar-se un floc
damunt
el cambuix.
Diu:
que
té al cor un caliu.
Un
caliu encès
com
l'amor que riu
i
llavors no és res.
G. Janer
manila
|
EL PONT DE LA CIBOLLA BLANCA
Segons la versió que n'explica
Mn. Antoni Ma. Alcover al seu aplec de
Rondaies
mallorquines
Diu que n'era el fill d'un vell mariner.
Son
pare li deia, en veure'l partir:
Sé
un port perillós, no hi cerquis recer,
si
en passes a prop, més et val fugir.
Quina estranya força va portar-lo al port?
La
jove que encanten al mercat d'esclaus
-qui
sap d'on l'han duita, qui en coneix la sort?-
del
cor d'aquell jove potser en té les claus.
En pagà tot l'or que duia al talec.
-Amb
tu em casaria -llavors li va dir.
Amor
que enfolleix, amor que és tan cec,
i
tancala vida i la torna a obrir.
És filla d'un rei que regna molt lluny.
Bé
cerca son pare sa filla d'ulls clars.
Cavallers
parteixen amb l'espasa al puny.
Set
anys la cercaren per terres i mars.
|
Les
joves del regne brodaven banderes.
Ninguna
podia fer res de semblant
a
la que teixien les mans ventureres
d'aquella
princesa comprada a l'encant.
Tots dos s'embarcaren, la nau generosa
solcava
les ones, camí del castell.
La
tropa dels nobles, violenta, envejosa,
volia
desfer-se d'aquell jovencell.
Va caure emplomat d'una empenta al mar.
El
gemec va alçar-se com una gavina;
i
els ulls de la jove es varen tancar;
potser
varen cloure's com una petxina.
Els metges no troben cap remei per a ella.
La
ploren els pares ran del llit de morta.
La
cançó d'un jove, la cançó més bella,
s'alça
del carrer, enllà de la porta,
i arriba a la cambra, i la jove sent,
ni
que fos un plany, un plany de dolor,
la
cançó més bella, i encanta la gent,
ni
que fos un plany, la cançó d'amor.
Música:
Antoni Parera Fons
|
CANÇÓ DE LES PRINCESES AFRICANES
Segons un vell relat mediterrani
A la vora d'un gran riu
ploren
les dames,
perquè
el rei d'aquella terra
mor
d'enyorances.
Tres
filles tenia el rei,
clares
com l'aigua,
belles
com un dia clar
just
a trenc d'alba.
Una
dia, a la mitja nit,
la
mala fada,
ningú
no sap com va esser
que
entrà a la cambra,
i
transformà les princeses,
belles
com nacre,
en
tres serpents verinoses
de
mala estampa.
Tota
la cort va plorar,
un
dia i altre,
|
i el rei va prometre joies
d'or
i de plata
a
qui rompria l'encís
d'aquella
fada
i
tornaria a ses filles
la
forma humana.
Vengueren
savis de lluny,
tots
les miraven...
Cap
n'hi va haver que sabés
desencantar-les.
La
bruixa ho havia dit
de
matinada:
Només
hi ha un remei,
que
és estimar-les.
Tres
joves han de venir
de
part o banda
i
besar-les amb amor
damunt
la cara.
Música:
Javier Mas
|
LA FLOR ROMANIAL
A partir de la narració
que en fa Mn. Antoni Ma. Alcover
en el seu aplec Rondaies
mallorquines
Diuen que era un rei malalt
de les cames,
ni els metges més
doctes no hi troben remei,
els gemecs arriben als
camps i a les places,
els savis s'apleguen anit
en consell.
D'entre tots s'aixeca
un pobre herbolari.
Diu que té el secret
de curar aquell mal:
que qualcú parteixi
serà necessari
a cercar l'estranya flor
romanial.
Tres fills que té
el rei han partit tot d'una.
Son pare els promet -potser
no ho creureu-:
que aquell que un bon dia
porti la fortuna,
d'ençà d'aquell
dia seà son hereu.
En tocar migdia, prop
d'un encreuat,
emprèn cadascun
el propi camí;
quan es despedien tots
tres han pactat
que, passat un any, tornaran
aquí.
En Bernadet xiula, compareix
una àguila
disposada a fer tot quant
ell voldrà.
Ell l'havia treta dels
fons d'una gàbia,
car més s'estimava
veure-la volar.
-Cavalca a l'esquena i
agafa'm les ales.
Remuntà les boires,
saltaren la mar.
Enmig de les ones, agrestes
i blaves,
perdut i salvatge, s'alçava
un penyal.
A dins una escletxa, oberta
en la roca,
la flor venturosa s'oculta
del sol,
la mà no hi arriba,
ai, quasi la toca,
si els dits li creixien,
la prendria al vol.
|
-Talla'm una cama, perllonga
la mà;
colliràs tres flors
en un sol ramell,
et serviràs d'una,
que subjectarà
la cama trencada d'aquest
pobre ocell.
Passaren els dies del
temps que fixaren.
El germà major volia
la flor:
ses mans envejoses, ai,
que l'ofegaren,
i en un arenal enterrà
el seu cor.
Son pare va fer-lo hereu
de l'imperi:
li posà la capa
de vellut vermell,
mentre al germà
mort, en son captiveri,
talment una canya li creix
un cabell.
Passava un pastor, va
fer-ne un flabiol,
la veu com de flauta començà
a sonar.
la gent escoltava el plany,
que en un vol
arribà a l'oïda
del propi germà:
-Pastor, el bon pastor,
tu em toques i no em fas
mal.
M'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
Son pare va entendre la
veu que cantava
-ningú se'n recorda,
amb tant de sarau-.
El pastor insistia, la
cançó tornava
i esfereïa la gent
de palau:
-Germà, el mal
germà,
tu em toques i em fas mal.
M'enterrares dins l'arena
per la flor romanial.
De pressa acudiren on
era enterrat:
la flor que guardava li
tornà la vida.
La festa es va estendre
pel bosc i pel prat
i els carrers s'ompliren
de murtra florida.
Música: Feliu Gasull
|
TRES AL·LOTES FINES
Segons la narració que en fa Mn. Antoni Ma. Alcover
en
el seu aplec de Rondaies mallorquines
Diuen que era un rei:
tenia
tres filles,
les
més delicades
i
les més garrides.
Per
què eren tan fines?
Un tarda tèbia,
quan
fuig la calor, pel jardí voltava
la
filla major.
Per què eren tan fines?
L'airet del capvespre
esfullà
una rosa.
Vengué
a caure un pètal
al
cap de l'al·lota.
Per què eren tan fines?
I li féu un trenc.
Ai,
quina passada!
Un
trenc a la closca
tendra
i delicada.
Per què eren tan fines?
I exclamava el rei:
-Ai,
filla estimada,
ai,
ai, filla meva...!
Ell ja en tenim una de tudada!
Al cap d'alguns dies,
la
filla segona
tengué
mal d'esquena
que
una inflor li dóna.
Per què són tan fines?
|
Potser
és una rua
que
hi ha en el llençol;
remeiers
ni metgs
no
hi troben conhort.
Per què són tan fines?
I exclamava el rei:
-Ai,
filla estimada,
ai,
ai, filla meva...!
Queja en tinc una altra
de
tudada!
Només la darrera
quedava
condreta.
El
rei per guardar-la
que
no fos malmesa,
Per què eren tan fines?
li féu una gàbia
amb
set jocs de vidres
-que
hauria donat
la
sang de set vides-.
Per què eren tan fines?
I passà un moscard
per
on s'amagava.
El
vent de ses ales
ens
la constipava.
Per què eren tan fines?
I exclamava el rei:
-Ai,
filla estimada,
ai,
ai, filla meva...!
Que ja les tenc totes
tres
tudades!
Escoltau: Qui endevina
quina
era la més fina?
Música:
Antoni Parera Fons
|