Era fill d'un pobre cavaller de Provença i va exercir de joglar. Sabia cantar i fer sirventesos. Va servir al príncep d'Aurenga, Guillem de Bauz, que l'educà i el va relacionar amb la gent noble. Raimbaut de Vauqeiras va cultivar els més diversos estils, però un dels gèneres que més bé conreà va ser la cançó femenina tradicional.

ALTES ONES QUE VENIU DEL MAR...

Altes ones que veniu del mar
i que el vent fa breument onejar,
del meu amor, què me'n podeu contar?,
què li passa, que no el veig tornar?
Mes, ai, Déu d'amor!,
tan aviat m'alegra
com fa patir el meu cor.

Dolça brisa, tu que véns d'allà,
on mon amor va anar a sojornar,
porta'm un xic del seu dolç alenar.
Ma boca espera son alè respirar.
Mes, ai, Déu d'amor!,
tan aviat m'alegra
com fa patir el meu cor.

Fa patir molt tenir un amor llunyà,
car plor se'm torna el seu riure clar,
poc em pensava que ell em traís.
Mon cor donat està enyoradís.
Mes, ai, Déu d'amor!,
tan aviat m'alegra
com fa patir el meu cor.
 

L'única referència que tenim de la seva vida és una petita nota biogràfica que no se sap si és autèntica. Aquesta nota diu que era muller de Guillem de Peitieu i que es va enamorar del trobador Raimbaut d'Aurenga, a qui va dedicar les seves cançons.

ESTIC EN GRAN DESVENTURA

Estic en gran desventura
per un cavaller que he tingut
i vull que sigui sabut
mon amor i desmesura.
          Ara veig que sóc traïda,
car no li he donat amor
i així estic en gran enyor,
          al llit i quan sóc vestida.

Bé voldria, cor hermós,
tenir-vos nu al meu llit,
sols per mi tota la nit
i jo de coixí amorós.
          Per tu jo estic més rendida
que Floris per Blancaflor
i et don mon cor i amor,
          mon seny, mos ulls i ma vida.

Bon amic avinent i hermós,
¿quan us tindré vora el meu pit
i dormir amb vós tota la nit
i dar-vos un bes amorós?
          Gran desig ara tindria
de vós en lloc del marit
i en vós calmar el meu neguit
          fent tot el que jo voldria.
 

La joia em dóna alegria:
per això canto alegrement
i no tinc melanconia
i tampoc mal pensament.
Car jo sé que tant me fa
fals, hipòcrita i truà
i els seus mots ben poc m'espanten;
ans al contrari, m'encanten.

No em mereix cap garantia
l'adulador maldient,
ni pot tenir bonhomia
qui l'assenteix somrient.
Qui són d'aquest tarannà
semblen un núvol llunyà
que els raigs de sol amaga
i aquesta gent no m'agrada.

Ai gelosos malparlats,
envejosos, despistats,
l'amor serà ma alegria
i la vostra malaltia.
 

Era d'origen humil. És un dels trobadors més personals de tota la lírica provençal. Les seves composicions tenien sovint un to moralista i agre, que s'expressava en termes directes, contundents. Utilitzava un llenguatge cru, ple de sarcasme i d'ironia.

A LA FONTANA DEL VERGER...

A la fontana del verger,
on l'herba creix fins al roquer,
a l'ombra d'un dolç taronger
-el seu voltant tot ple de flors
i d'un ocell viu i lleuger-,
la vaig trobar sens pretendent
la qui refusa el meu solaç.

Era donzella de cos bell,
filla del noble del castell,
i quan vaig creure que l'ocell,
les flors i l'aigua i el cel blau
feien feliç son cor novell
i escoltaria el meu consell,
va canviar de tarannà.

Son plor arribà fins a la font,
els seus sospirs trenquen el cor:
"Jesús -diu ella-, rei del món!,
per Vós augmenta el meu dolor,
car el desig vostre em confon,
vist que els joves de tot el món
estan servint-vos perquè us plau."

"Per Vós és fora el meu amic,
el bell, el noble, el més gentil,
i aquí coman mon cor patint,
mon desconsol i el meu desig.
Maleït sia el rei Lluís,
que donà ordres i predics
i omplí de gran dol el meu pit."

Veient-la així desconhortar
li dic suaument vora el riu clar:
"Ja n'hi ha prou de tant plorar:
marceix la cara i el color,
i no us cal desesperar,
que Déu que fa els arbres fruitar,
us pot donar consol i amor."

"Senyor -diu ella-, és veritat
que en el cel Déu s'apiadarà
del meu cor trist i enamorat.
Serà, però, a l'altra vida; 
en canvi ara m'ha deixat
sense l'amor de l'estimat,
i l'ha portat ben lluny de mi."
 

Cerverí de Girona o Guillem de Cervera és el trobador del que es conserva més obra escrita. Va ser trobador de Cort. Rebia rendes i beneficis de Jaume I i també de Ramon Folch vescomte de cardona; malgrat això, els criticà quan va creure que actuaven de manera poc digna. Cerverí és aparentment senzill i popular, però posseeix una sofisticada tècnica i una sòlida perfecció poètica.

SI VOLS QUE ET DEIXI D'AIMAR...

Si vols que et deixi d'aimar,
cosa que jo no podria,
deixa aquest teu dolç parlar,
bella, dolça dona mia.

I deixa el teu dolç mirar,
si vols que et deixi d'aimar,
i la teva cortesia,
la qual cosa no es podria,
i aquest teu bon tarannà.
Ben vist que ta companyia
fa la gent enamorar,
com et desestimaria?

Si vols que et deixi d'aimar,
coosa que jo no podria,
deixa aquest teu dolç parlar,
bella, dolça dona mia.

I deixa ta melangia,
bella, dolça dona mia,
si em vols de tu allunyar;
deixa aquest teu dolç parlar
i deixa la pedreria
de dots amb què et saps ornar,
la joventut i alegria
i el teu agradós mirar.

Si vols que et deixi d'aimar,
cosa que jo no podria,
deixa aquest teu dolç parlar,
bella, dolça dona mia.

No em mostris ton bell cos pagà
si vols que et deixi d'aimar,
tan bell que me'l menjaria,
la qual cosa no podria;
puc altre tan bell trobar?
Negant-ho no mentiria:
qui me'l farà oblidar?
Mai més no podré estimar. 
 

Era fill del vescomte de Berguedà. va matar traïdoramenta Ramon Folch de cardona, un alt dignatari català. Era home bel·licós i amic de sirventesos contra diversos personatges, com el bisbe d'Urgell, el vescomte Ramon Folch de Cardona o Uc de Mataplana, que és el sirventès gravat en aquest disc.

CANÇONETA LLEU I PLANA

Cançoneta lleu i plana
lleugereta i gens ufana
faré damunt el marquès,
el traïdos de mataplana,
que és d'engany farcit i ple.
Ah, marquès, marquès, marquès!,
d'engany ets farcit i ple.

Beneïdos són les pedres
a Melgur. prop de Someires,
on tres dents perdé el marquès,
un mal record en tingueres
i allí no s'hi coneix res.
Ah, marquès, marquès, marquès!,
d'engany ets farcit i ple.

Pel braç no us dono una figa,
sembla cabiró de biga
i el porteu molt mal estès.
Us caldria una ortiga
que el nervi us estirés.
Ah, marquès, marquès, marquès!,
d'engany ets farcit i ple.

No obté qui de vós fia
ni amor ni companyia,
guardar-se ha del marquès.
Qui amb vós conviu a ple dia,
de nit no en vol saber res.
Ah, marquès, marquès, marques!,
d'engany ets farcit i ple.

I ben foll és qui es vana
de fer amb vós la migdiada
sens pantalons ben estrets.
No conec fill de cristiana
que pitjors costums tingués.
Ah, marquès, marquès, marquès!,
d'engany ets farcit i ple.

Raimon Jordan fou vescomte de San Antonin. va estimar la vescomtessa de Pena, muller del senyor de Pena d'Albigès, i sembla que aquesta el correspongué, i que s'estimaven follament. Però Raimon Jordan va anar a la guerra. Després d'una gran batalla caigué ferit. Els seus enemics van fer córrer laveu que havia mort. La dama, del gran dolor que en va tenir, ingressà immediatament a una ordre religiosa. Quan Raimon Jordan es curà de les ferides i va saber el que havia fet la seva dama caigué en una profunda melancolia, de la qual en sortí després d'un any gràcies a una altra dama: Elisa de Monfort. Era trobador apassionat, senzill i delicat.

AMOR, NO VULL ANAR-ME'N NORD ENLLÀ...

Amor, no vull anar-me'n nord enllà,
però aquell gran vaixell no té demora.
Jo, que sense l'amor no puc estar,
he tingut aquest fat que el cel em dóna.
Enamorat sóc i amorós seré
i sé molt bé que d'amor moriré
amb tot no podré mai d'amor fugir
per bé que sé mon viure i mon morir.

Com home en mar em sento perillar
quan amb cor malferit sospira i plora
perquè contra el vent cap remei no hi ha
i és ben igual l'auxili que ell implora.
No rep consol que el pugui alegrar
i, a Déu, sa nau demana de salvar;
si no, la mar serà son darrer llit
i l'espanta l'etern somni de la nit.

Favor u  prec, si me'l voleu donar,
que altre conhort no crec que tingui ara.
Sien breu de vós no puc consol trobar,
l'amor que us tinc em matarà en mala hora,
car de bon grat i amb cor fidel us vull,
molt més del que em permet el meu orgull,
car seny i cor i albir m'heu ben robat
i no crec gens que em sigui retornat.
 

Fou un home de baixa condició, però savi home de lletres i d'enginy natural. Fou anomenat Mestre de trobadors. Va ser molt honrat pels nobles entesos i per les dames, per les seves cançons. A l'estiu anava per les corts amb dos cantaires que cantaven les seves cançons, i a l'hivern anava a escola i aprenia. Mai no va estimar cap dona i tot el que guanyava ho donava als seus pobres pares i a l'església de la vila on nasqué.

REI GLORIÓS!, CLARA LLUM DE VERITAT!...

Vigia: -Rei gloriós!, clara llum de veritat!,
Déu poderós!, senyor!, si us és grat
al meu company sigueu fidel ajuda,
car no l'he vist des que és la nit vinguda,
          i aviat serà l'alba.

Bell companyó: si dormiu o vetlleu,
no dormiu més; lentament desperteu,
que a Orient veig l'estrella crescuda,
que porta el jorn i l'he ben coneguda,
          i aviat serà l'alba.

Bell companyó: us desperto cantant,
no dormiu més; sento ocells refilant,
que van cercant el dia pel boscatge,
i del gelós temo l'esclavatge.
          I aviat vindrà l'alba.

Bell companyó: sortiu al finestral,
mireu lluir els estels allà dalt,
i així sabreu si és fidel mon missatge.
Si no ho feu, vostre serà el damnatge,
          car aviat vindrà l'alba.

Bell companyó: allà fora, a la cleda,
em vau dir que no fos dormilega,
i que vetllés fins que arribés el dia.
No us plau ja mon cant ni ma companyia.
          I aviat serà l'alba.

Amant: -Mon dolç amor: sóc en tan bon sojorn
que no voldria que arribés mai el jorn,
car la beutat que mai nasqués de mare
tinc i estim, i així no temo ara
          ni el gelós ni l'alba.