Cal tenir en compte que els acords estan amb el sistema americà: A és la, B és si, C és do, D és re, E és mi, F és fa, G és sol. I que una "m" indica que l'acord és menor.

EP EL NADAL NO TÉ 20 ANYS (1967)

DORM JESÚS
 

LP MARIA DEL MAR BONET (1970)

SA NOVIA D'ALGENDAR
JOTA MARINERA
AIGO
ENAMORAT I AL.LOTA
DONA'M SA MÀ
ME N'ANIRÉ DE CASA
 

SG MARIA DEL MAR BONET (1971)

L'ÀGUILA NEGRA
 

LP MARIA DEL MAR BONET (1971)

HISTÒRIA D'UN SOLDAT
MERCÈ
CANÇÓ DE LA NÚVIA IMPACIENT
 

LP CANÇONS DE FLP ESTA (1976)

BLANCAFLOR
EL COMTE I LA PASTORA
LA DES PEDIDA
UN VESPRE DE BALL DE MÀSCARES
LA MORT DE NA MARGALIDA (només lletra)
 

LP ALENAR (1977)

LES ILLES
PETITA ESTANÇA
AQUEST TEMPS DE CALABRUIX
QUÈ VOLEN AQUESTA GENT?
ALENAR
 

LP SABA DE TERRER (1979)

SA DE'S CAVALLER
DE SANTANYÍ VAIG PARTIR
EL COMTE RAIXA
VOLDRIA TORNAR BELLVEURE
LA SIBIL.LA (només lletra)
 

LP QUICO-MARIA DEL MAR (1979)

ES FA LLARG ESPERAR
 

LP JARDÍ TANCAT (1981)

ESTROFA AL VENT
LA BALANGUERA
EL PI DE FORMENTOR
 

LP CANÇONS DE LA NOSTRA MEDITERRÀNIA (1982)

EL SEGADOR MÉS PETIT
L'ENAMORADA DEL TRAGINER
BOLERO DE L'ALCÚDIA
 

LP ANELLS D'AIGUA (1985)

DANSA DE LA PRIMAVERA
EL SALT DE LA BELLA DONA
ÀNIMA MORTA
 

LP GAVINES I DRAGONS (1987)

DEN ITAN NISI
 

LP BEN A PROP (1989)

DOLÇA REMOR DE CADA TARDA
 

LP SALMAIA (1995)

PER HIPÒCRATES
 
 

De matinada han trucat  Dm A Dm
són al replà de l'escala.  A
La mare quan surt a obrir
porta la bata posada.  Dm A Dm

Que volen aquesta gent, Dm C
que truquen de matinada? F A Dm

El seu fill que no és aquí?
n'és adormit a la cambra.
Que li volen al meu fill?
El fill mig es desvetllava.

La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant
que ben compromès estava.

Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava
li venia un tremolor
també d'un truc a trenc d'alba.

Encara no ben despert
ja sent viva la trucada
i es llença pel finestral
a l'asfalt d'una volada.

Els que truquen resten muts
menys un d'ells, potser el que mana
que s'inclina al finestral,
darrera xiscla la mare.

De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant es mor,
es mor d'un truc a trenc d'alba.

El jorn del judici
parrà el qui no haurà fet servici.

Jesucrist, Rei universal,
homo i ver Déu eternal,
del cel vendrà per a jutjar
i a cada un lo just darà.

Ans que el judici no serà,
un gran senyal se mostrarà:
La terra gitarà suor
i tremirà una gran paor.

Terratrèmol tan gran serà
que les torres derrocarà;
Les pedres per mig se rompran
i les montanyes se fondran.

Los puig i plans seran igual.
Allà seran los bons i mals,
reis, ducs, comtes i barons,
que de sos fets retran raons.

Gran foc del cel davallarà
mar, fonts i rius tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits,
perdent son natural delit.

El sol perdrà la claredat,
mostrant-se fosc i alterat;
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.

Après vindrà, terriblement,
lo fill de Déu Omnipotent:
de morts i vius judicarà;
qui bé haurà fet, allí es veurà.

Als bons dirà: - Fills meus, veniu,
benaventurats, posseïu
el regne que us esta aparellat
des que el món va esser creat.

Als mals dirà molt agrament:
- Anau, maleïts, an el torment;
anau, anau al foc etern
amb vostro príncep de lo infern.

Humil verge qui haveu parit
Jesus infant en esta nit,
vullau a vòtron Fill pregar
que de l'infern vulgan's lliurar.

El jorn del judici
parrà el qui no haurà fet servici.

- Mon pare, ¿que no ho sabeu,  Cm G Cm
lo que mumare deixà,   Eb Fm G
que, en tenir los doce años, (bis) Cm G Cm G
marit m'havíeu de dar?   Cm

Jo ja en tenc dotze i un dia;
vos començau a estorbar!
- Per tot Espanya he cercat:
marit per tu no hi ha,

en no ésser el Comte de Raixa.
No sé si t'agradarà.
- Mon pare feis un dinar,
convidau-lo per un dia.

El rei va fer un dinar
i el convida per un dia
mentre estaven menjant,
li va parlar sa filla.

- No pot ésser, senyor rei,
tenir dues dones vives.
- Mata la teva comtessa
i te cases amb ma filla.

Si no mates la comtessa
i no et cases amb ma filla,
t'enviaré els meus soldats,
tots morireu en un dia.

Se'n va anar a ca seva,
la va trobar qui dormia.
Li va dir: desgraciada,
desditxada esposa mia.

- Perquè em dius desgraciada,
desditxada esposa mia?
- Perquè el rei m'ha comenat
que t'he de llevar sa vida.

- No em matis, maridet meu,
som la teva companyia.
Tanca'm dins un pou ben gran,
i així me lleves sa vida.

Veniu infantons, veniu,
veniu a vostra mareta,
que ton pare em vol matar,
i em vol dar una mort secreta.

Mentre tengué una espasa alta,
un àngel del cel venia:
- Se detengui, senyor comte,
se detengui de part mia.

El rei ha mort en sa nit,
i sa filla a punt de migdia.
El rei crema dins l'infern,
sa filla per companyia.

Que se n'ha fet de l'amor, C F
 tan prest s'apaga? G C

El marit està gelós,  C
 la dama calla  F E
Parteixen de cap a Lluc, F
 és mitja tarda.  G E

Ell només cerca venjar-se, C
 no diu paraula.  F E
Un niu de serpents que fiblen F
 com una daga.  G C

Ai, ai, que dins les muntanyes C F
 cau l'horabaixa.  G C

Ella duu el vestit de seda
 blava i brodada
dins la mà un ramell de flors,
 flors de guirnalda.

Arriben a un lloc estret,
 el camí es tanca.
Les murtreres de la nit
 un plany exhalen.

Ai, ai, que la nit és negra,
 boira endolada.

- Mireu que és fonda la vall,
 mai no s'acaba.
El penyal tallat a plom,
 roca segada.

- Marit, donau-me la mà
 que la fondària
em fa tremolar la pell,
 la pell de l'ànima.

Ai, ai, que dins el barranc
 remuga l'aigua.
 

La llançà dins el fondal
 d'una estirada.
Pel penya-segat rebota
 la bella dama.

La fosca se l'ha engolida,
 les roques callen,
ni un rastre del crim no en queda
 per recordança.

Ai, ai, que això succeïa
 abans de l'alba.

I diuen que un esbart d'àngels,
 grassons, de nacre,
es va despenjar dels niguls
 per emparar-la.

Alcen el vol les campanes
 tan plenes d'ales;
cantaven missa primera
 àngels i frares.

Ai,ai, que són les campanes
 que m'omplen d'ales.

Bé cerca el marit fugir,
 talment un lladre.
El camí volta i revolta
 per la muntanya.

Quan posà el peu dins l'esglèsia,
 de matinada,
va conèixer entre les ombres
 aquella cara.

Ai, ai, que entre les alzines
 trencava l'alba.

Ai, que la bella dona
 no és morta encara,
bé que l'ha vista el marit
 agenollada.

Per dins les clarors primeres,
 just a trenc d'alba,
la va sorprendre que feia
 l'ullet als àngels.

Ai, ai, que la bella dona
 no és morta encara.

El sol que no surti avui i que tornin els estels   Dm C Bb A
que jo t'he de mester aprop per jugar amb els teus cabells (bis) Dm C Bb A

Si tu toques i jo cant vol dir que mos entenem
i tot el que camí que feim serà per anar endavant (bis)

A València hi ha un carrer que té geranis i ombres,
humitats i tenebror, saliva i enteniment
si voleu saber quin és el carrer de Cavallers (bis)

Tres portes tenc a ca meva obertes a tots els vents
la que esta oberta per tu, l'altra per la bona gent
la tercera per la mort, que la tancar el meu temps.

Àngel caigut, principi del foc, magrana oberta (bis)
tot això ets tu per mi, jo n'estic certa (bis)

Adéu lluna de nit, adéu sol de migdia,
adéu a tots els estels que me féreu companyia,
adéu a tots els qui heu escoltat la meva veu per amiga
jo he cantat en nom vostro, la vostra veu és la mia (bis)

Adéu lluna de nit, adéu sol de migdia.

(sageta 1er trast)

Si tu te fas la lluna, la lluna del cel blau  Am Dm Am
jo me faré el núvol i et vindré a tapar  E Am E Am

 Si tu te fas el núvol i me vens a tapar
 jo me faré l'arena, l'arena de la mar

Si tu te fas l'arena, l'arena de la mar
jo me faré l'ona i et vindré a besar

 Si tu te fas l'ona i me vens a besar
 jo me faré la llebre, la llebre d'un camp gran

Si tu te fas la llebre, la llebre d'un camp gran
jo em faré caçador i t'eniré caçant

 Si tu et fas caçador i m'has d'anar caçant
 jo me faré la rosa, rosa del roser blanc

Si tu te fas la rosa, rosa del roser blanc
jo me faré l'abella i t'aniré picant

 Si tu te fas l'abella i m'has d'anar picant
 jo me faré la monja, monja del convent sant

Si tu te fas la monja, monja del convent sant
llavors jo em faré frare, t'he d'anar confessant

 Si tu t'has de fer frare per 'nar-me confessant
 val més que mos casem i acabem de penar

N'eren dos enamorats   A E A
que estaven fora de sí:   B E
l'un va haver d'anar a la guerra, E D A
l'altre va haver de morir.  E A

Quan ne torna de la guerra
troba l'amor enterrada;
ja n'agafa la guitarra
i a la sepultura anava.

Quan n'és a la sepultura
ja se'n posava a tocar;
quan n'és a la sepultura
ja se'n posava a cantar.

Desperta't ànima morta,
desperta-te'n de ton son,
que si tu no te'n despertes
te'n faré despertar jo.

Per l'amor que me'n portaves
no me'n vinguis a buscar,
que si tu ara em veiessis,
de por et faria marxar.

Tu, de por, no me'n faries,
ni jo te'n faria a tu,
perquè tot seguit vindria
a la sepultura amb tu.

A la pedra de la tomba
tres ratlles hi vaig escriure:
"Jo en sóc morta per l'amor,
sense l'amor no es pot viure."

E B F# B (x2)

En ésser davant es pont, B F# B
en ésser davant es pont F#
voldria tornar bellveure  B
i vós que fósssiu sa font F#
d'allà on jo he de beure, B
voldria tornar bellveure  E F# B
voldria tornar bellveure. E F# B

E B F# B

Voldria que fósseu lladre
perquè em robàsseu s'amor,
que duu tanta vermellor
com una flor de baladre,
voldria que fósseu lladre.

Vull ser corda d'aquest pou,
o tornar-me corriola
per conversar amb vós com sou
a treure aigua tota sola,
voldria ser corriola.

Voldria tornar coloma,
els tres mesos de s'estiu
Saps a on faria es niu?
A dins es lloc de Sa Torre.
Voldria tornar coloma.

E B F# B (x2)

Febrer m'ha duit la carta tan precisa:  Cm Gm Cm
vol que els lilàs s'obrin pels dits  Fm Bb Cm
i en el cor m'hi creixi una palmera.  Fm Eb Cm
Que exigent que ve la primavera!  Bb Cm

Que exigent que ve la primavera  Eb Fm
i el meu cor tan malatís    Eb Fm
tenc por que es cremi dins de la foguera Eb Fm
no puc desfer-me del seu encís.  Cm Bb Gm Cm

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells en la tardor
cantar el silenci de la nova neu
cantar si torna el dolorós amor.

Cantar si torna el dolorós amor
i créixer un poc més en l'intent
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors
qui sap on el vent ens portarà
a dins el cor d'una terra antiga
o creixeré al fons de la mar.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera  C G Am Em
més poderós que el roure, més verd que el taronger C G Dm G
conserva de ses fulles l'eterna primavera  C Am F C
i lluita amb les ventades que atupen la ribera  F C Am G
com un gegant guerrer.     F G C

No guaita per ses fulles la flor enamorada  C G Am G
no va a la fontanella ses ombres a besar;  F C F G
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada  C G Am G
 i li donà per terra l'esquerpa serralada   F C F G
per font la immensa mar.    F G C

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina
no canta per ses branques l'ocell que encaptivam
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ordenta;
i com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh, si que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre mon cor t'enveja, sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure del cel i de llum pura...
Oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.

Enmig del pit hi tenc D
una finestra blava, A D
oberta sobre el port D
d'una illa blanca, A D
i et mostrarà la mar Bm
tempesta i calma, A D
tempesta i calma. A D

Dins el meu pit hi tenc
la meva cambra,
obri la porta, al fons
sentiràs l'aire,
entraràs al jardí,
petita estança,
petita estança.

Enmig dels tarongers
una font raja,
escolta la cançó
que la font canta
i et dirà molt baixet
que l'amor passa,
que l'amor passa.

Enmig del pit hi tenc
com dolça marca,
la teva mà amb mi,
coloma blanca,
ben endins del xiprer
nia la garsa,
nia la garsa.

N'era lleuger de la cama, C#m B
tots los mals passos seguia G#m C#m
i el dimoni li eixia
conforme fos una dama.
no ni nó, no ni nó
conforme fos una dama.

- Senyora, que té, que té?
¿Què té de nou son marit,
que,  a altes hores de la nit,
vaia sola p'es carrer?

- Senyor meu, jo som anada
a una casa de joc,
i m'hi he estorbada un poc
i els meus criats m'han deixada.

- Senyora, si vol venir
a casa l'acolliré,
bon sopar que li daré
i un bon llit per dormir.

- Si vostè no em destapàs
i secreta me tengués,
i el meu marit no ho sabés
podria ser que hi anàs.

Los dos se'n varen anar
a casa del cavaller
i a lo punt ell li tragué
coses bones per sopar.

- Cavaller, jo ja he sopat.
- Senyora, i jo també.
- Idò, que em diga allà on té
es llit tan ben reguardat.

- Aquí dalt trobarà un llit
que hi jeia amb la meva esposa
i si em promet una cosa,
hi podrà romandre anit.

- Jo ho tendria per afronta
res haver-li de negar.
De tot quant demanarà
esta nit anirà a son compte.

Com ella se descordava,
el cavaller hi va pujar.
Tot d'una li demanà
si sabia amb qui tractava.

Li contestà el cavaller:
- Senyoreta, no res sé,
però jo compt haver-les
amb una dona de bé.

No vull fer cap ceremònia
a ningú d'aqueix món nat:
sabrà vostè en veritat
que les ha amb el dimoni.

Es vidres de pluja ploren  Bm F#
també plora es roser   Bm
s'arbre fruiter també plora  F#
i jo, de plorar, no en sé.   Bm

Tornada:
Dona'm sa mà, amor,   Bm F#
mira que freda està.   Bm
Dona'm sa mar, amor,   E
freda de no estimar.   F# Bm

Vós qui amb so mirar matau,  Bm
matau-me sols que em mireu,  Em Bm
que m'estim més que em mateu, F#
que viure si no em mirau.  Bm

(tornada)

Jo mateixa no m'entenc,
ni em pot entendre ningú,
dic que no et vull i venc
sempre morint-me per tu.

(tornada)

Es vent se'n duu sa rosada
sa pols i sa terra d'es camí
també se'n duu ses paraules
que me vares dir ahir.

(tornada)

Dins el jardí de ca meua  B
ha caigut gran pedregada  E B
i jo que estava florint   F#
ne tenc l'esquena mullada.  B

Les abelles esperant
polen tingui dins la casa
i jo que volia cantar
tenc la cançó inundada.

La perera que ja reia
té el somriure censurat
i jo encalçant l'Abril
tenc el cos gelat de Març.

Les anèmones vermelles
i les margalides blanques
i jo que em veig tota verda
florint pobres esperances

El mes de transformacions
és Abril i ara som Març
i jo no puc esperar
se floreixen les cançons.

Se floreixen les cançons
i aquest temps de calabruix
i ara diuen que es govern
prepara ses eleccions.

Prepara ses eleccions
i que tot s'apujarà
i mos llevaran ses festes,
que mos queda per cantar?

I mos llevaran ses festes,
que mos queda per cantar?

I

Oh que llarga es fa sempre l'espera  C#m B E
quan s'espera que vingui el pitjor  C#m B E
i que trista i que llarga és l'espera  C#m B E
quan s'espera la mort de l'amor.  C#m B E
Quan s'espera que tot ja s'acabi  B A E
per tot tornar a començar   B A E
quan s'espera que el món tot s'enfonsi  B A E
per tornar-lo a edificar.    C#m B A
Es fa llarg, es fa llarg esperar!   E B E

II

I es fa trist esperar cada dia   C#m B E
el cel roig i el sol que ja se'n va,  C#m B E
i el fa fosc esperar cada dia   C#m B E
perquè el sol no se'n vol anar mai  C#m B E
perquè els dies se'n van de pressa  B A E
i les hores no volen fugir   B A E
perquè esperes, i esperes, i esperes  B A E
i vols demà, però encara és ahir,  C#m B A
es fa trist, es fa trist esperar!   E B E B A E B E

III

I es fan lents els matins i les tardes  B A E
quan l'espera desvetlla el neguit.  B A E
I es fan grises les llargues lentes tardes B A E
perquè et sents amb el cor ensopit  B A E
perquè sents que tens l'ànima morta  B A E
i ho veus tot, tot el món molt confús  B A E
perquè et trobes amb les portes closes  B A E
i tancat, com un gos rabiós,   C#m B A
es fa fosc, es fa fosc esperar! (x4)  E B E B A E B A E B A C#m

IV

I es fan grises les hores d'espera  C#m B E
quan no plou però veus el cel plujós.  C#m B E
I es fan llargues les grises esperes  C#m B E
quan la fi sents aprop per tots dos  C#m B E
quan fa dies, que ni xiules, ni cantes  B A E
i fa temps que vas fer l'últim somrís  B A E
quan al cor sents la mort i t'espantes  B A E
al pensar potser és l'últim avís,   C#m B A
es fa gris, es fa gris esperar!   E B E B A E B E

Hi havia un gran senyor,  A E A
qui habitava al seu castell,  D
i a la vila no lluny d'ell,  A
hi havia un llaurador.  E A

Una filla que tenia
era hermosa, gran i bella,
i el comte, perdut per ella,
sospirava nit i dia.

Perquè en tots aquells entorns,
no hi havia altra fadrina,
que tengués cara tan fina,
ni tantes gràcies ni dons.

I cada pic que la veia,
son amor li declarava,
i ella tot d'una tornava,
com la grana de vermella.

Ell li va dir robadora;
cap a ella s'hi acostà;
no li rep altra resposta:
- Vostè és comte i jo pastora!

-Jo per tu pastor em faré,
de riquesa n'estic fart.
- Senyor Comte, ha vengut tard,
un altre el meu cor ja en té.

I el Comte, fora de si,
se'n va anar dins es torrent
i, quan no veu passar gent,
se planta enmig d'es camí.

Molt prompte veu comparèixer
un jovenet qui venia.
I era el jove que ell volia,
sa rancor li féu conèixer.

Li diu: - Fillet, tu em fas nosa,
o tu em mates o jo et mat.
Un d'es dos d'aquest combat.
quedarà davall sa llosa.

S'espasa li ofereix,
no la vol de cap manera
i el comte no es desespera,
i amb l'espasa l'envesteix.

Tot va passar tant de prompte,
i aquell jove pega un crit
quan se va sentir en es pit,
que ha ficat s'espasa el Comte.

I el Comte la se fa neta,
amb ses aigos des torrent
i en es mort el du corrents,
a enterrar dins una pleta.

I a ses quatre nits després
se'n va anar a ca sa pastora.
I ella s'estimat enyora,
no sap res d'aquell succés.

L'agafa per sa mà blanca,
dins un quarto la se'n du.
I el comte, per més segur,
sa porta des quarto tanca.

Sa pobra pastora crida:
- Oh, estimat meu, ajuda'm!
I cau en terra esmortida,
de tot quant passa no es tem.

I per espai de set anys,
cada pic que se mirava
es mirall li presentava,
aquella taca de sang.

Al mirador del castell,  D A
Blancaflor està asseguda.  G A
Amb una pinteta d'or  G D
sos cabells pentina i nua. G A D

Gira els ulls devers el cel,
no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar,
i veu traspuntar la lluna.

Les veles veu arriar
d'una nau qui n'és venguda.
Mira devers el camí
i veu molta gent que hi puja.

Veu venir un cavaller
qui va a cavall d'una mula.
Sella i brilla ne són d'or
i també les ferradures.

Un gran acompanyament
el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu,
el cavaller la saluda.

- Cavaller, bon cavaller,
si veniu de part de França
haureu vist el meu senyor,
que Déu guardi de desgràcia.

L'he vist i l'he conegut
i amb ell tenc grossa amistança.
Som dinat, ans de venir,
moltes voltes a sa taula.

Ara ja deu ser casat:
el Rei li donà una infanta.
- Benhaja ell qui la mantén!
Malhaja qui la hi ha dada!

Fa set anys que jo l'esper,
com a dona ben casada.
Set altres l'esperaré
com a viudeta honrada.

Si dins aquest temps no ve,
seré monja consagrada.
Me tancaré en el convent,
el convent de Santa Clara.

- Senyora, jo fos de vós,
no voldria estar tancada.
Pot venir vòstron marit
a l'hora més impensada.

¿Què faríeu, dama, vós,
si davant el véssiu ara?
- Faria els rosers florir
i les poncelles badar-se.

-Senyora, idò, ja podeu,
que davant el teniu ara.
Se daren tant fort abraç,
que d'alegria ploraven.

Se giren ençà i enllà; G D
i els rosers aponcellaven. G A D

L'amo de Bàlitx m'envia
missatges i jornalers
sa madona i los demés.
Tota la gent que hi havia.

Voleu escriure un paper
sa mort de Na Margalida
que si greu no vos sabia
començaria es procés.

Dia setze de Gener
dins Ca'n Tropell m'encontrava.
En Joan Blai me dugué
noves que jo no esperava.

Va dir si alterat estava,
Jo li vaig dir -No res sé-
de s'al.lota me dugué
que ella morta s'encontrava.

Jo corria i no veia,
i a ca seva vaig anar.
Com mentre obrí sa porta
sa mare ja em va abraçar.

I ella em va dir -Sebastià
Na Margalida ja és morta-
Oh punyalada més forta
no la rep cap cristià!

I a veure-la vull jo anar
que es mirar-la m'aconhorta.

Partiguérem en sa nit
i sa tristor mos matava
i cada instant mos faltava
sa força i s'esperit.

No n'estic empegueït,
de contar lo que em passava,
i a vore-la morta anava
i amb so cor ben entristit.
 

Quan dins Sóller vaig entrar
me digueren de seguida
-Per veure Na Margalida
hauràs d'anar en es fossar.

Molt prompte vaig descobrir
ses parets d'aquell local
-Oh cementiri dogal!
vaig davallar i vaig dir-

I aquí s'ha de consumir
sa meva amor principal.
I sa vida res val
en aquest món assistir.

Com mentres obrí la porta
t'hi vaig veure, Margalida.
Freda, morta, sense vida
jo no sé lo que em passà,
sa meva vista tornà
tota d'aigo consumida.

Com va venir en el cas
que l'haguérem d'enterrar.
Dins sa fossa vaig entrar
i es baül vaig ben tapar
perquè terra no hi entràs.

Quan la vàrem haver enterrada
jo i aquell germanet seu,
vaig dir: - Margalida amada,
jo per tu pregaré a Déu.
I a dins es pensament meu,
sempre et tendré retratada.

Adiós Margalideta,
Margalideta adiós.
Déu del cel qui és piadós
allà et tendrè Margalida.
I jo en acabar sa vida
que mos hi vegem tots dos.

Per lo prompte i lluny que era
i es que molta gent la plany.
En Sebastià Company
Na Margalida Servera.

S'altre vespre una al.lota plorava,  G
perquè se tractava de despedir-se.  D
Perquè es jove que ella festejava
en es moll anava per embarcar-se.  G

Lo primer que li va dir:    C
Joan si vas a l'Havana    D G
no et casis amb cap cubana   C
mira que em deixes a mi.   D G

Te'n recordes que un vespre vengueres
i que em prometeres aquell jurament
Jo et promet que seré sa dona
del món sa més bona per fer-te content.

Emperò, si m'han hagut de dir
que has xupat altra taronja
jo et promet que em faré monja
d'un convent i no ho sabràs.

En Joan va deixar s'al.lota
feta una bubota, damunt es portal
I sa mare que la consolava
i els ulls li eixugava amb so devantal.

Mare i filla l'abraçaren:
Adiós, Joan, si te'n vas!
De besades que li daren
li pelaren tot es nas.

Un vespre de ball de màscares, C G
un vespre de molt de fred,  C
en una sala molt ampla,  F
vaig passar per lloc estret.  G C

Després de ballar la dansa,
amb una màscara així,
després de ballar la dansa,
la vaig convidar a sortir.

Va voler que li compràs
vins i peres ensucrades
i quartos i ensaïmades,
de gitano un tros de braç.

Quan vàrem ésser defora,
a la claror d'un fanal,
li vaig dir: "oh! mascareta
et vols llevar el mascarall?

Pensant que era una nineta
blanca com la flor d'abril,
es lleva la mascareta
i... va esser un gurdia civil!

Intro: A D E A D E      A D E A

Això era i no era quan eixia la primavera,  A D E A

Aidó, aidó, trompeta de borbó,    A D E A
Aidó, aidó, trompeta de borbó.    A D E A

La tarda de dissabte m'enamoro a la plaça,  A D E A
la nit del diumenge a la cantonada.   A D E A
El dilluns, a la fira, el dimarts, a l'hostal.  D A D A
Pedres de maig duren tot l'any    A D E A
quan toquen ................. el diumenge dematí,  A D E A
totes volen anar amb mi.    D A

Ai, amor, jo no partiria,     A D E A
tararitararí, amor, he de partir,    A D E A
tararitararí, amor, he de partir.    A D E A

Avui ja no és avui, ahir ja no és ahir,   A D E A
el cul del meu cavall només veureu de mi.  A D E A
Ai, els marits, camins d'Igualada, camins de Fraga D A E D E A
Les esperances i per l'ascensió,   D E A
cortines al balcó.     D A

Aidó, aidó, trompeta de borbó,    A D E A
Aidó, aidó, trompeta de borbó.    A D E A

A D E A (x2)

Un bon dia, o potser una nit,   C G
prop del mar jo m'havia adormit.  Dm A
Quan de cop, el cel s'omple de llum  F C
i un ocell negre surt sense venir d'enlloc. Bb A  1

Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s'acabà,
i, com caigut del cel, l'ocell es va aturar.   3

Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit,
i al seu front, mil raigs de to suau,
l'ocell rei coronat lluïa un diamant blau.    5

Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors, que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi.    7

Bon ocell, porta'm amb tu al país
d'altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d'infant,
per por i tremolant estels i més estels.    5

Com abans, en somnis clars d'infant,
com abans, damunt d'un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l'illa del record la pluja llençarem.    7

L'ocell negre tombà els ulls al sol.
cap al cel tot d'una emprengué el vol...    9

Bm Em Bm D Bm F# D F# Bm F# Bm

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada  Bm
per a que el vent la porti cel enllà  F# Bm
jo vull seguir amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.  F# Bm

Entre els hiverns, quan vibri la ventada, D
el meu vers per l'espai ressonarà,  F# Bm
i sobre els homes sa brunzent tonada  D
durà el so d'un incògnit oceà.   F# Bm

I cantarà en la lira de les branques  Em Bm
i de la lluna, les crineres blanques  Em Bm
o en l'arquet del silenci de la nit.  G F#

I eternalment la maternal Natura  Em Bm
l'espargirà per la infinita altura   Em Bm
quan el meu nom, obscur, serà extingit.  G F# Bm

Em D G A F# Bm

(4t trast)

Dorm, Jesús, dorm i somnia   Am Dm Am
dins el llit que ha fet mon pare   Dm Am
somnia el pit ple de llet    Dm Am
 i el braç segur de ma mare.   E Am

Dorm, Jesús, dorm i somnia   Am Dm Am
que en créixer no et deixaran dormir  Dm E Am
mai ni de nit ni de dia.    E Am

Si jo somnio fill meu    Am
els meus somnis són uns altres.  Dm Am
Seràs rei de terra i cel    Dm E Am
tindràs la glòria més alta.   E Am

Però jo veig aquella creu   Am
damunt les teves espatlles.   Dm Am
Perquè no seràs fill meu   Dm E Am
només un nin com els altres?   E Am

I aquells que com tu    Am
moriran a cop d'estaca    Dm Am
perquè se'n salvin alguns   Dm E Am
per la injustícia d'uns altres.   E Am

Dorm, Jesús, dorm i somnia   Am Dm Am
que en créixer no et deixaran dormir  Dm Am
mai ni de nit ni de dia.    E Am

que en créixer no et deixaran dormir  Dm Am
mai ni de nit ni de dia.    E Am

Sa novia d'Algendar, Am Dm E
sa novia d'Algendar, Am
avui és en terra  Dm Am
i demà serà en mar. E Am

Avui capons i gallines,
avui capons i gallines,
demà menjarà sardines
a la vora de la mar.

Quan el rei moro ho va sebre
que sa filla li faltà
nou galeres va fer armar
quatre al rem, cinc a la vela.

Jo me'n só enamorada   Dm
d'un fadrí traginer   Gm Dm
Jo me'n só enamorada   Dm
d'un fadrí traginer   Gm Dm
i tinc manat del pare   Gm Dm
que no li digui res,   C A
i tinc manat del pare   Gm Dm
que no li digui res.   C Dm

En surto a la finestra
per veure el vent d'on ve
i en veig venir dos matxos
i en Ramonet també.

Filla, la meva filla,
això no t'està bé,
ja saps que n'ets privada
de veure el traginer
ai pare, el meu pare,
això no ho podré fer.

Filla, la meva filla,
cent lliures te'n daré
ni per cent ni cinquanta
jo mai el deixaré.

Filla, la meva filla,
dos-centes te'n daré
ai pare, el meu pare,
tampoc el deixaré.

Filla, la meva filla,
tres-centes te'n daré
ai pare, el meu pare,
així si que ho faré.

Me n'iré a Barcelona
a servir un cavaller
si el servir no m'agrada
marinera em faré
i quan seré embarcada
carta us enviaré.
A la vila de Cadis
jo desembarcaré.

(3r trast)

Dolça remor de cada tarda, G A C D
no t'esvaeixis, amanyaga'm G A C D
amb veus i amb rialles  C D7
d'infants que canten  G Em
el meu carrer on només ells C D D7

duen tendresa cada vespre
i vells records que fan renéixer
nostàlgia dels braços
de no poder estimar-los
atura un poc aquest torment.

Agra dolçor de cada tarda
torna un poc més i embriaga'm
no te'n descuidis, vine
porta'm el seu somriure
tot i que sé que no és per mi.

Dolça remor de cada tarda,
no t'esvaeixis, amanyaga'm
amb veus i amb rialles
d'infants que canten
el meu carrer on només ells...

duen tendresa cada vespre, G A C D
duen tendresa cada vespre. G A C D
Dolça remor de cada tarda. G A C G

Me n'aniré de casa,  C#m
me n'aniré des camp  B E
ses oliveres grises  C#m B
endarrera quedaran.  E G#

Me n'aniré de casa  C#m B
per es camí des vent,  E
potser trobaré tempesta,
tal vegada molt mal temps.

Es meu amic en Pere
i es meu germà més gran
fa temps que se n'anaren
i ja no tornaran.

Jo li dic a mu mare
que també me'n vull anar
mu mare sempre plora
i jo ja no puc plorar.

Me n'aniré de casa
per es camí des vent,
potser trobaré tempesta,
tal vegada molt mal temps.

Me n'aniré de casa,
me n'aniré des camp
ses oliveres grises
endarrera quedaran.

Com un drac ferit,     Em
com un illot petit ballant sobre la mar,   G A Em D Em
és una gorgona, la germana d'Alexandre el Gran, Em G A D Em
que gemega amb un crit que mou tempestes  Em G A D Em

Amara terres amb deliri     E
i no amina fins que totes no són lliures,
amara terres amb deliri     F#m
prop de Creta.      E

(3r trast)

Teuladins de la plaça de Santa Eulària,   D
adéu, adéu, adéu.     Am D
Me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'Illa, adéu. D Am D

Am

He estimat molt una illa;
ella volia esser lliure i no es volia casar,
alegre i graciosa com una palmera.

El moribund us prega encara amb un fil de veu:
Parleu-me de les illes.
És de debò que Eivissa s'ha casat?

Totes les illes del mar
s'agafen de la mà i canten i ballen.
Ara que ets lliure, oh, Cuba.

Illes de cap al tard,
com us enyoro! Llimes i taronges...
Volaven les parres.

Menorca: la bella;
damunt Maó, la lluna.
I el sol dorm a Ciutadella.

Anit vaig somniar
que em neixia una illa.
Uns homes la trossejaven.
Ai, Dragonera petita.

Teuladins de la plaça de Santa Eulària,
adéu, adéu, adéu.

De Santanyí vaig partir  Dm Am    (bis)
amb una fosca resolta  C Bb Dm   (bis)
i pel camí em varen dir:  Dm Am    (bis)
Andreu, na Roseta és morta. C Bb Dm   (bis)

No sé si feia aposta  Dm Am
o per dar-me més tristor. C Bb Dm
Uns em deien que era morta, Dm Am
altres que estava millor. C Bb Dm

En el mercat me trobava
quan tal nova em varen dar,
que lo que més m'estimava
estava per expirar.

Amb la guiterra hi aní,
pensant la divertiria.
-Roseta, da'm alegria,
tu ja no fas cas de mi.

Com se volia morir
crida son pare i sa mare:
-Donau-me la mà a besar,
que és la darrera vegada.

Quatre eren que la portaven
a la seva sepultura.
Era cosa de tristura:
tots quatre la festejaven.

El més petit que hi havia
no es podia consolar.
Se'n va anar a la sepultura
i començà a sospirar.

-Desperta't, ànima mia,
així Déu te do repòs.
Jo ara me n'entraria
a la sepultura amb vós.

(7è trast)

Jo tenia un mal ben dins el cor   Am
i a un metge encomaní tot el meu cos;  E Am
en comprovar que tot era al seu lloc,  Am
així improvisà les conclusions:   E Am

- Si vol pot fer   Dm
com fa tota la gent  Am
deixar tots els plaers,  E
morir una mica més  Am

- Savis han dit
que el peix era roí,
que l'oli era un verí,
i el vi, pecat mortal.

Com que el doctor em va guarir d'un cop,
brindàrem per Hipòcrates, tots dos,
tot recordant cançons a cada glop,
de Creta, de l'Alguer i d'altres llocs.

El vi també
dansava en els tonells
brindant pels seus parents
les vinyes prop del mar.

El Penedès
volia vi arlès
i a Dènia, el moscatell
retsina demanà.

G C     G C      F G C

Queia tota,   G
queia tota la lluna  C G C
sobre les sendes  G
mentre canten i ballen  C C7 F
dotze parelles.   F G C

Dotze parelles, mare,
dotze parelles
que per la nit tenien
les mans enceses.

T'estime rosa fina,
clavell de sucre,
ulls d'una aigua profunda,
canten els muscles.

Les meues mans et prenen
igual que un cànter
coloma meua, rosa,
gesmil intacte.

Ala, filla meva, que vols un murtó?  A E A
que vols un murtó, que vols un murtó?  E A
No, no, mumareta, no, mumare, no.  E A
No, mumare, no. No, mumare, no.  E A

Ala, filla meva, que vols un aglà?
No, no, mumareta, jo me vull casar.

Ala, filla meva, estaràs un any.
No, no, mumareta, vull casar-me enguany.

Ala, filla meva, estaràs un mes.
No, no, mumareta, no puc estar més.

Ala, filla meva, estaràs un dia.
No, no, mumareta, que me moriria.

Ala, filla meva, estaràs un poc.
No, no, mumareta, que se pega foc.

D A7 D

Instr: D A7 D
 D A7 D
 D A7

Llevant, Xaloc i Migjorn, (bis)   D A7
Llebeig, Ponent i Mestral,   D
Tramuntana i Gregal.    A7
Vet aquí els vuit vents del món.   D

Vet aquí els vuit vents del món,   A7
Llevant, Xaloc i Migjorn.   D

Una dona marinera
sempre mira d'on ve es vent,
tant si és Llevant com Ponent,
es bon temps sempre l'espera.

Qui s'enamora no es cansa
si viu amb l'opinió
que després d'una maror
sol venir una bonança.

Ja baixen els segadors,   C
ja baixen de terres altes,  Dm
ja baixen els segadors   G
a segar una quinzenada  C
Ai, serena de la nit,   Dm G
fresca n'és de matinada.  C
quan la lluna fa el seu tomb  Dm G
a la punteta de l'alba.   C
Ai, serena de la nit,
fresca n'és de matinada,

El més petitet de tots
en porta la falç daurada,
la simolsa si n'és d'or,
el didal si n'és de plata.
La filla del rei francès
ja se n'és enamorada.
L'han enviat a buscar
per un mosso de la casa.
Ai, serena de la nit,
fresca n'és de matinada.

La filla del rei francès
ja se n'és enamorada,
les dotze estaven tocant,
segador arriba a casa.
-Segador, bon segador,
quantes garbes n'has segades?
-De les vint prou hem passat,
les trenta no hem arribades.
Ai, serena de la nit,
fresca n'és de matinada.

Si voleu segar un camp
que no és de blat ni civada,
que no és a bac ni a bagueny
ni tampoc en terra mala,
que no és a cap cim ni rost
sinó en el fons d'una plana,
i en el capdavall del camp
hi ha una font regalada.
Ai, serena de la nit,
fresca n'és de matinada.

Ja baixen els segadors,
ja baixen de terres altes,
ja baixen els segadors
a segar una quinzenada
Ai, serena de la nit,
fresca n'és de matinada,
quan la lluna fa el seu tomb
a la punteta de l'alba.
Ai, serena de la nit,
fresca n'és de matinada.

Aigo, vos demanam, aigo,  A D A
i vós senyor, mos dau vent  E A
i mos girau ses espatlles  A E
i feis com qui no mos sent.  A
Aigo, vos demanam, aigo,  A D A

Mercè,    C F7
Palma m'és llunyana;  C F7
sóc lluny dels carrers,  C F7
lluny dels ametllers  C F7
i d'aquells carrers  C G
que clou la murada (bis) C F7
 

Mercè,
lluny del teu esguard
i del vent treanquil,
de la casa clara;
lluny d'aquests terrats
on els gorrions
s'estimen i canten,