Al mirador del castell,
Blancaflor està asseguda.
Amb una pinteta d'or
sos cabeis pentina i nua.
Gira els uis devers el cel,
no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar,
i veu traspuntar a lluna.
Les veles veu arribar
d'una nau qui n'és venguda.
Mira devers el camí
i veu molta gent que hi puja.
Veu venir un cavaller
qui va a cavall d'una mula.
Sella i brilla ne són d'or
i també les ferredures.
Un gran acompanyament
el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu,
el cavaller la saluda.
-Cavaller, bon cavaller,
si veniu de part de França
haureu vist el meu senyor,
que Déu guardi de desgràcia.
-L'he vist i l'he conegut
i amb ell tenc grossa amistança.
Som dinat, ans de venir,
moltes voltes a sa taula.
Ara ja deu ser casat:
el Rei li donà una infanta.
-Benhaja ell qui la mantén!
Malhaja qui la hi ha dada!
Fa set anys que jo l'esper,
com a dona ben casada.
Set altres l'esperaré
com una viudeta honrada.
Si dins aquest temps no ve,
seré monja consagrada.
Me tancaré en el convent,
el convent de Santa Clara.
-Senyora, jo fos de vós,
no voldria estar tancada.
Pot venir vostron marit
a l'hora més impensada.
¿Què faríeu, dama, vós,
si davant el vésseu ara?
-Faria els rosers florir
i les poncelles badar-se.
Senyora, idò, ja poreu,
que davant el teniu ara.
Se daren tant fort abraç 
que d'alegria ploraven.
Se giren ençà i enllà;
els rosers aponcellaven.
 

Hi havia un gran senyor,
qui habitava el seu castell,
i a la vila no lluny d'ell,
hi havia un llaurador.
Una fia que tenia,
era hermosa, gran i bella,
i el Comte, perdut per ella,
sospirava nit i dia.
Perquè en tots aquells entorns, 
no hi havia altra fadrina,
que tengués cara tan fina
ni tantes gràcies ni dons.
I cada pic que la veia,
son amor li declarava,
i ella tot d'una tornava
com la grana de vermeia.
Ell li va dir robadora;
cap a ella s'acostà;
no li rep altra resposta:
-Vostè és Comte i jo pastora!
-Jo per tu pastor em faré,
de riquesa n'estic fart.
Senyor Comte, ha vengut tard,
un altre el meu cor ja en té.
I el Comte fora de si
se'n va anar dins es torrent
i, quan no veu passar gent,
se planta enmig des camí.
Molt promte veu comparèixer
un jovenet qui venia.
I era el jove que ell volia,
sa rancor li feu conèixer.
Li diu: -Fiet, tu em fas nosa,
o tu em mates o jo et mat.
Un des dos, d'aquest combat,
quedarà davall sa llosa.
S'espasa li ofereix,
no la vol de cap manera.
I el Comte no es desespera,
i amb l'espasa l'envesteix.
Tot va passar tant de promte,
i aquell jove pega un crit
quan se va sentir en es pit,
que ha ficat s'espasa es Comte.
I el Comte la se fa neta,
amb ses aigos des torrent.
I en es mort el du corrents,
a enterrar dins una pleta.
I a ses quatre nits després,
se'n va anar a ca sa pastora,
i ella s'estimat enyora
no sap res d'aquell succés.
L'agafa per sa mà blanca,
dins un quarto la se'n du.
I el Comte per més segur,
sa porta des quarto tanca.
Sa pobra pastora crisda:
-Oh, estimat meu, ajuda'm!
I cau a terra esmortida,
de tot quant passa no es tem.
I per espai de set anys,
cada pic que se mirava
es mirai li presentava,
i aquella taca de sang.
 

Totes ses rels d'una mata
les maneig amb una mà;
ets tan bona per cantar
com un caragol per batre.
-A darrera ses muntanyes
hi viu en Biel Pelat,
i saps per qui són ses banyes?
per aquest que ara ha cantat.

Vida trista, vida trista,
vida trista, ja ho he dit
voldria tenir es xoric
per combatre amb vós anit
tres pics més llarg que la vista.
-Contesta vos vull donar
a lo que me preguntau:
voldria tenir es meu trau
per assacià'aquest brau
tres pics més gran que la mar.

Jo he estat i seré
lliberal en tota cosa,
si no vos grat o faig nosa
digau-ho i me'n 'niré.

Dones qui no teniu pa
i en es fills dau figues seques
això són ses papaletes
que vos donaren ses dretes
i quan anàreu a votar.
 

S'altre vespre,
una al·lota plorava,
perquè se tractava
de despedir-se.
Perquè es jove que ella festejava
en es moll anava
per embarcar-se.
Lo primer que li va dir:
-Joan si vas a l'Havana no 
no et casis amb una cubana
mira que em deixes a mi.

Te'n recordes que un vespre vengueres
i que em prometeres
aquell jurament.
Jo et promet que seré sa dona
del món la més bona
per fer-te content.
Emperò, si m'han hagut de dir
que has xupat altra taronja
jo et promet que em faré monja
d'un convent i no ho sabràs.

En Joan va deixar s'al·lota,
feta una bubota,
damunt es portal.
I sa mare que la consolava
i ets uis li eixugava
amb so davantal.
Mare i fia l'abraçaren:
Adiós, Joan, si te'n vas!
De besades que li daren
li pelaren tot es nas.
 

Jo tenc una ximbombeta
que és molt bona de sonar,
perquè en sa nit fa aixecar
ses dones en camieta.

Sa ximbomba sona trista,
madona, no la sentiu?
això és senyal que no teniu
aigordent pes ximbombista.

Sa ximbomba ja no sona,
ni sona ni sonarà,
perquè té sa pell de ca
i sa canya que no és bona.
I es sonador que la sona
que no la sap fer sonar.
 

Un vespre de ball de màscares
un vespre de molt de fred,
dins una sala molt ampla
vaig passar oper lloc estret.
Després de ballar sa dansa
amb una màscara així,
després de ballar sa dansa
la vaig convidar a sortir.
Va voler que li compràs
vins i peres ensucrades,
set quartos, vuit ensaïmades,
de gitano un tros de braç.
Com vàrem esser a defora,
a la claror d'un fanal,
li vaig dir: -Oh, mascareta,
¿te vols llevar el mascaral?-
Pensant que era una nineta
blanca com la flor d'abril,
se va llevar sa careta
i va esser un guàrdia civil!
 

L'amo de Bàlitx m'envia
missatges i jornalers
sa madona i los demés.
Tota la gent que hi havia.

Voleu escriure un paper
sa mort de Na Margalida,
que si greu no vos sabia
començaria es procés.

Dia setse de gener
dins can Tropell m'encontrava.
En Joan Blai me dugué
noves que jo no esperava.

Va dir si alterat estava.
Jo li vaig dir: -No res sé.-
De s'al·lota me dugué
que ella morta s'encontrava.

Jo corria i no veia,
i a ca seva vaig anar.
Com mentre obrí sa porta
sa mare ja em va abraçar.

I ella em va dir: -Sebastià
Na Margalida ja és morta.-
Oh punyalada més forta
no la rep cap cristià!

I a veure-la vull jo anar
que es mirar-la m'aconhorta.

Partiguérem en sa nit
i sa tristor mos matava
i cada instant mos faltava
sa força i s'esperit.

No n'estic empegueït,
de contar lo que em passava.
I a vore-la morta anava
i amb so cor ben entristit.

Quan dins Sóller vaig entrar
me digueren de seguida:
-Per veure Na Margalida
hauràs d'anar en es fossar.
 

I aquí s'ha de consumir 
sa meva amor principal.
I sa vida de res val
en aquest món assistir. *

Com mentres obrí la porta
t'hi vaig veure, Margalida.
Freda, morta, sense vida
jo no sé lo que em passà,
sa meva vista tornà
tota d'aigo consumida.

Com va venir en el cas
que l'haguérem d'enterrar.
Dins sa fossa vaig entrar
i es baül vaig ben tapar, 
perquè terra no hi entràs.

Quan la vàrem 've enterrada
jo i aquell germanet seu,
vaig dir: -Margalida amada,
jo per tu pregaré a Déu.
I a dins es pensament meu,
sempre et tendré retratada.

*
Adiós Margalideta,
Margalideta adiós.
Déu del Cel qui és piadós
allà et tendrà Margalida.
I jo en acabar sa vida
que mos hi vegem tots dos.

Per lo promte i lluny que era
i és que molta gent la plany.
En Sebastià Company
Na Margalida Cervera.