Aigo, vos demanam aigo,
i vós, Senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatles
i feis com qui no mos sent.
 

Lletra i Música: MMB.
 

Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances d'avui mateix.
Desvari de vies solitàries.
Argila i calç.
Finestres de la casa tancada
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.
 

Lletra: Bartomeu Rosselló Pòrcel.
Música: MMB.
 

Me n'aniré de casa,
me n'aniré des camp,
ses oliveres grises
endarrere quedaran

Me n'aniré de casa
pes camí des vent,
potser trobaré tempesta,
tal vegada molt mal temps.

Es meu amic en Pere
i es meu germà més gran
fa temps que se n'anaren
i ja no tornaran.

Si jo dic a mu mare
que també me'n vull anar,
mu mare sempre plora,
i jo ja no sé plorar...

Me n'aniré de casa
pes camí des vent,
potser trobaré tempesta,
atl vegada molt mal temps.

Me n'aniré de casa,
me n'aniré des camp,
ses oliveres grises
endarrere quedaran.
 

Lletra i Música: MMB.
 

Mercè,
Palma, n'és llunyana;
sóc lluny dels carrers,
lluny dels ametllers
i d'aquells carrers que clou la murada.

Mercè,
lluny del teu esguard
i del vent tranquil,
de la casa clara;
lluny d'aquells terrats
on els gorrions s'estimen i canten,
i les monges estenen
els pecats del món i la roba blanca.
I un frare balla
arran de teulada,
esperant prendre el vol,
cap el cel tan blau,
faldilles enlaire.

Mercè,
taronges i flors damunt de la taula;
les gavines t'acompanyin
el lent caminar cap a l'horabaixa.
Sempre tornaré
a la nostra platja;
les ones no em deixen, mu mare,
allunyar-me'n massa.
 

Lletra i Música: MMB.

Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m'havia adormit
quan, de cop, el cel s'omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d'enlloc.
Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s'acabà
i, com caigut del cel,
l'ocell es va aturar.
Els ulls eren de color robí 
i les plomes de color de nit.
I al seu front, mil raigs de to suau, 
l'ocell, rei coronat,
portava un diamant blau.
Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat,
volia tornar amb mi.
Bon ocell, porta'm amb tu al país
d'altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d'infant,
estels i més estels collirem tremolant.
Com abans, en somnis clars d'infant,
com abans, damunt d'un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l'illa del record
la pluja llançarem...
L'ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d'una emprengué el vol.
 

Bàrbara/D. Abella.
 

Abraça'm, se'm fa tan dolç el teu bes,
abraça'm, més tendre no tinc res més;
et veig un instant
i omples de festa el record;
el teu deix, estrany,
em torba i em pren el cor.

M'agrada tot el que em fas, el que em dius,
però encara m'agrades més si em somrius...
No t'estiguis mai
de dir que vols estar amb mi,
tu, amorós i tendre amic.
 

G. i I. Gershwin
Adaptació: Josep Tero

No voldria res més,  ara,
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més,  ara,
que el teu somriure
i ni un alè d'aire entre tu i jo.

No tenc res més, ara,
que aquesta cambra
i, només un poc meva,
la llum dels finestrons.
Ahir pel carrer vaig perdre
paraules i cançons
i estic aquest matí tan buida...

Un renou de mosques
fa somriure els vidres,
i el vent m'omple de fulles
un jardí transparent.
Ben lluny, això, de tu i de mi,
com si fos un núvol falaguer.

No voldria res més, ara,
que el teu somriure,
i el vent s'enduria
dels meus llavis la cançó.
 

Lletra i Música: MMB.
 

Jim no em porta mai les flores que prefereixo,
Jim, no riem mai junts, i jo no m'ho mereixo,
no sé per què estic tan boja per Jim.

Jim no en diu mai que sóc el seu desig ardent;
el foc de l'amor amb què ell ja no s'encén,
malgrat els anys que fa que sortim.

Si em sento emmalaltir d'amor
jo faig com si em vengés;
el deixo fugir, però el meu cor
s'esquerda encara més.

Sé que el dia que m'estimi em deixarà;
podeu creure'm: sigui avui o bé demà,
sempre duré amb mi alguna cosa de Jim.
 

N.Shawn/C. Petrillo/M. Samuels
Adaptació: Quico Pi de la Serra

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
davant el meu mirall,
aprenent a parlar-me.
El mestre que m'ensenya
és el temps que no para.

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
com un que ja no hi veu
i a poc a poc, per les cambres,
reconeix els seus mobles
pels cops a  les cames.

El temps em besa els ulls
i m'eixuga les llàgrimes;
lentament va apagant
les olors que deixares.
De nou la nit i jo
dins aquest llit tan ample.

I la temuda pau,
que ja torna a casa;
i feia tant de temps
que demanava entrada
donat-me, tendrament,
la seva mà glaçada.

Viure sense tu
i, a poc a poc, oblidar-te.
 

Lletra: MMB.
Música: Lautaro Rosas

                     (amb Joan Manuel Serrat)

Si un dia véns a casa,
et mostraré es jardí,
un núvol que tenc al pati
i la flor de gessamí.

No trobaràs la mar,
la mar fa temps que va fugir: 
un dia se'n va anar
i em va deixar aquí.

Deixaré sa feina per tu,
ses eines damunt sa taula;
tancaré bé sa finestra
i es vent no em robarà cap paraula.

No trobaràs la mar...

Trobaràs noves flors
i fruites a sa taula,
i una cançó per a tu,
que fa temps que tenc guardada.

No trobaràs la mar...

I més tard, quan te'n vagis,
serà l'hivern cada nit,
jauré en el mateix llit
amb la fredor en els llavis.

No trobaràs la mar...
 

Lletra i Música: MMB.

Per altres sé de tu, i molt poques vegades
cau aquell tel que tot ho fa confús.
On ets? On ets? Per què no em truques?
Voldria veure't i parlar amb tu.

T'envio missatges per ones invisibles,
per camins sonors que tu només entens.
Aquestes paraules també van insegures
dins una ampolla de nàufrag, a mercè dels corrents.

T'has oblidat de mi potser per sempre
i crec que així de mi també m'oblido.
No em facis mal, torna'm aquella imatge;
és l'única que jo de mi estimo.

Per quins camins entossudits t'allunyes
pobres motius per als penediments...
Si tu volguessis em trobaries
on em deixares, amic, fa tant de temps...
 

Lletra i Música: MMB.

Oh, que llarga es fa sempre l'espera,
quan s'espera que vingui el pitjor;
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que tot ja s'acabi
per tot d'una tornar a començar;
quan s'espera que al món tot s'enfonsi,
per tornar-lo a edificar.
Es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia,
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir,
perquè esperes, i esperes, i esperes,
i vols demà, però encara és ahir.
Es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes,
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes,
perquè et sents amb el cor ensopit;
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món, molt confús,
perquè et trobes amb les portes closes,
i tancat com un gos rabiós.
Es fa fosc, es fa fos esperar!

I es fan grises les hores d'espera,
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan llargues les grises esperes,
quan la fi sents a prop per a tots dos;
quan, fa dies, ni xiules ni cantes,
i fa temps que vas fer l'últim somrís;
quan al cor sents la mort i t'espantes
en pensar: "potser és l'últim avís".
Es fa gris, es fa gris esperar!
 

Lletra i Música: Pau Riba
 

Si en arribar la lluna
la guitarra vol sonar,
sola, amb la llum de la lluna,
i sense far, ja puc cantar.
Ah, la música, ah...

Seria una meravella
si la lluna es recordés
d'aquella cançó meva
que fa temps li vaig cantar.
Ah, la música,

l'únic amor que no em fa sofrir.
Ah, la música
neix i no troba l'hora de morir.

És una veu antiga ancorada als nostres ports,
pots alenar el seu aroma
a la pell de les cançons.

Viatgera de nits, camino
de la mà d'aquests desigs,
només per cantar la música
que em calma si estic sofrint.
Ah, la m´ñusica, ah...

Ah, la música, ah...
l'única vida que no em fa sofrir, ah...
neix i no troba l'hora de morir, ah...
l'única vida que no em fa sofrir,
ah, la música,
neix i no troba l'hora de morir.
 

Lletra i Música: Enzo Gragnaniello
Adaptació lliure: Albert Garcia i MMB.
 

No-ni-no, sa meva nina,
no-ni-no-nes, petitó;
no-ni-no, quan l'engronxava
i antes d'engronxar-lo.
Sa nineta és petiteta
i a poc a poc tornarà gran.
Els fadrins qui la voldran
s'hauran de posar levita.
Sa nineta que és petita.
 

Popular mallorquina.

Segadors, segau arreu,
que sa madona se queixa,
i vós sou blat i jo som xeixa,
mestall de bona llavor.

A Albenya segaven ordi
un mes davant Sant Joan,
i com veien es camp tan gran,
cridaven misericordi.
 

Popular mallorquina.

                        (canta Joan Ramon Bonet)

Avui hem trencat el nostre camí,
avui l'hem deixat i sols hem partit.
Agafaré es ormetjos
i tornaré a començar,
que s'infant ja és home,
i queda molt per trescar.

Res no em deus, res no et dec,
res no ens hem de tornar.
Els moments passats són hermosos,
ja tinc amb què continuar.
Noves mans trobaran secrets al teu cos,
ses meves callaran,
no diran si en saben molts.
No hi ha hagut cap mena d'odi
en el nostre partir;
hem baixat tots dos els ulls
i hem pres el nou, el nou camí.

Ses barques tornen a port,
el sol es comença a aixecar,
sa boira es posa a la mar
i als vells carrers de ciutat,
on el sol hi entra,
on el sol hi entra molt tard.
 

Lletra i música: Joan Ramon Bonet.
 

Com un drac ferit,
com un illot petit ballant sobre la mar,
és una gorgona, la germana d'Alexandre El Gran;
que gemega amb un crit que mou tempestes.

Amara terres amb deliri
i no amaina fins que totes no són lliures.
Amara terres amb deliri,
prop de Creta.
 

Lletra: Nikos Kadsantdsaki
Adaptació al català: Albert García
Música: Manos Hadjidakis 

Dins el jardí de ca meva
ha caigut gran pedregada,
i jo, que estava florint,
ne tenc l'esquena mullada.

Les abelles esperant,
culet inquiet dins la casa,
i jo, que volia cantar,
tenc la cançó inundada.

La perera que ja reia
té el somriure censurat,
i jo, que encalçant l'abril,
tenc el cos gelat de març.

Les anèmones vermelles
i les margarides blanques,
i jo que em veig tota verda
florint pobres esperances.

El mes de transformacions
és abril i ara som març,
i jo no puc esperar:
se'm floreixen les cançons.

Se'm floreixen les cançons
en aquest temps de calabruix,
i ara diuen que es govern
prepara ses eleccions.

Prepara ses eleccions
i que tot s'apujarà,
i mos llevaran ses festes
que mos queden per cantar.
 

Maria del Mar Bonet/ Popular eivissenca
 

Febrer m'ha duit la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Que exigent que ve la primavera!

Que exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins la foguera
(no puc desfer-me del seu encís).

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me  al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà...
A dins el cor d'una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar?

Febrer m'ha duit la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Que exigent que ve la primavera!
 

Lletra: MMB.
Música: Gregorio Paniagua.
 

                      (amb Nena Venetsanou)

Ara m'escrius molt més sovint
i és sempre trist el missatge
sent allunyar-se aquells matins
que em duien les teves cartes.

Si vols escriure un cant d'ocells,
entre les teves lletres,
a mi m'arriba un mocador
enllagrimat d'absències.

Anema escriure't tot el món
posarem flors al sobre:
un poc d'espígol, de fonoll,
tres margarides blanques,
un glop de mar i un tros de cel,
un tremolor dels arbres,
una misèria, uns records:
tots els que tu em deixares.

Un glop de mar i un tros de cel,
un tremolor dels arbres,
una misèria, ja ho sabem,
el que podem donar-te.
 

Lletra: Albert García.
Música: Kristos Leontis.

Teuladins de la plaça de Santa Eulàlia,
adéu, adéu, adéu.
Me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.

He estimat molt una illa;
ella volia ser lliure i no es volia casar,
alegre i graciosa com una palmera.

El moribund us prega, encara amb un fil de veu:
Parleu-me de les illes.
És de debò que Eivissa s'ha casat?

Illes de cap al tard,
com us enyoro! Llimes i taronges...
Volaven les parres.

Menorca: la bella;
damunt Maó, la lluna.
I el sol dorm a Ciutadella.

Ahir vaig somniar
que em naixia una illa.
Uns homes la trossejaven.
Ai, Dragonera petita!
 

Lletra: Vicent Andrés Estellés.
Lletra de les dues darreres estrofes: MMB.
Música: MMB.
 

El sol, que no surti avui,
i que tornin els estels;
que jo t'he de mester a prop
per jugar amb els teus cabells.

Si tu toques i jo cant,
vol dir que mos entenem;
i tot el camí que feim
serà per anar endavant.

A València hi ha un carrer
que té geranis i ombres,
humitats i tenebrors,
saliva i enteniment.
Si voleu saber quin és...
"el carrer dels Cavallers".

Àngel caigut,
principi del foc,
magrana oberta;
tot això ets tu,
jo n'estic certa.

Adéu lluna de nit,
adéu sol de migdia;
adéu a tots els estels
que me féreu companyia.

Adéu als qui heu escoltat
la meva veu per amiga;
jo he cantat en nom vostro;
la vostra veu és la mia.
 

Lletra i música: MMB.
 

(fragment)

Passant gemegosa, com fa la gavina,
qui volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina,
vorera del mar.

Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.

Color de mar fonda tenia a les nines,
corona se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines,
per fer-se'n collars.

Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.

"La mar jo avorria, mes ja l'estim ara,
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí...
No tenc en la terra ni pare ni mare,
mes ell és aquí."

"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa Mantells".

Així tota sola, ...

Un vespre d'oratge finí son desvari;
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redós solitari,
qualcú l'enterrà.

No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'ocell fugitiu...
 

Lletra: Miquel Costa i Llobera.
Música: MMB.
 

(amb Ensemble de Musique Traditionnelle de Tunis)

No s'ha mort el desig,
el desig que jo sent per tu.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir;
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig
ni sent, ni veu, ni espera;
per més que m'allunyi, si el meu desig
surt de mi cridant-te.

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir;
el desig és aquí,
com el sol surt al matí.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és tossut,
va trenant el seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig
ni sent, ni veu, ni espera,
per més que m'allunyi, si el meu desig
surt de mi cridant-te.

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir;
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir;
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.
 

Lletra: MMB.
Música: J. Berberian.

(amb Ensemble de Musique Traditionnelle de Tunis)

Creix la lluna dins l'anell,
el meu anell d'aigua.
Com em brillarà a la mà
amb la gota de rosada!

La bona tarda de pluja
ha fet respirar el jardí,
que guarda, com un tresor,
una gota a cada fulla.

Aniré per camins
que no tenen guarda
i m'asseuré respirant
ben a prop de les plantes.
Si sento el teu alè a prop meu,
em tornaré aigua estancada,
escaleta per pujar,
flor de baladre,
roseta del roser blanc
i palmera enamorada.

M'han robat el meu anell
amb la gemma color d'aigua.
En quina mà creixerà
la lluna que jo estimava?
 

Lletra: MMB.
Música: Javier Mas.

(amb Martirio)      (fragments)

L'amo de Bàlitx m'envia
missatges i jornalers,
sa madona i los demés,
tota la gent que hi havia.

Dia setze de gener,
dins can Tropell m'encontrava.
En Joan Blai me dugué
noves que jo no esperava.

Quan la vàrem haver enterrada
jo i aquell germanet seu,
vaig dir: "Margalida amada,
jo per tu demanaré a Déu
i a dins es pensament meu,
sempre et tendré retratada".

Adiós Margalideta, Margalideta adiós.

Per lo prompte i lluny que era,
i és que molta gent la plany.
En Sebastià Company
Na Margalida Cervera.
 

Lletra i música: MMB.

Jo tenia un mal ben dins el cor
i a un metge encomaní tot el meu cos;
en comprovar que tot era al seu lloc,
així improvisà les conclusions:

Si vol, pot fer
com fa tota la gent:
deixar tots els plaers,
morir una mica abans.

Savis han dit
que el peix era roí,
que l'oli era un verí,
i el vi, pecat mortal.

Com que el doctor en va guarir d'un cop,
brindàrem per Hipòcrates, tots dos,
tot recordant cançons, a cada glop,
de Creta, de l'Alguer i d'altres llocs.

El vi també
dansava en els tonells
brindant pels seus parents,
les vinyes prop del mar.
El Penedès
volia vi arlès
i a Dènia, el moscatell
retsina demanà.
 

Lletra: Albert Garcia.
Música: Popular grega.
 

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.

"Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?"

"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.

"Què volen...?"

La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.

"Què volen...?"

Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.

"Què volen...?"

Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.

"Què volen...?"

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.

"Què volen...?"

De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
és mort d'un truc a trenc d'alba.

"Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?"
 

Lletra: Lluís Serrahima.
Música: MMB.
 

(amb Lluís Llach)

Dóna'm sa mà, amor,
mira que freda està;
dóna'm sa mà, amor,
freda de no estimar.

Es vidres de pluja ploren,
també plora es roser,
s'arbre fruiter també plora
i jo de plorar no en sé.

Dóna'm sa mà, amor...

Vós, qui amb so mirar matau,
matau-me, sols que em mireu,
que m'estim més que em mateu
que viure si no em mirau.

Dóna'm sa mà, amor...

Jo mateixa no m'entenc
ni em pot entendre ningú:
dic que no et vull i vénc
sempre morint-me per tu.

Dóna'm sa mà, amor...

Es vent s'enduu sa rosada,
sa pols i sa terra des camí.
També s'enduu ses paraules
que me vares dir ahir.

Dóna'm sa mà, amor...
 

Lletra i música: MMB.

Des de Mallorca a l'Alguer
els mocadors dels vaixells
van saludant-se a ponent,
les oliveres al vent,
antiga boira del cel,
fent papallones de verds.

Des de Mallorca a l'Alguer
la lluna diu cada nit:
"es mor la mar lentament".
El sol respon als matins:
"el foc avança roent,
per les muntanyes que veig".

Des de Mallorca a l'Alguer,
des de l'Alcúdia a l'Albuixer,
des de Maó a Cadaqués,
des de Montgó a es Vedrà,
des de Talltendre a Queixans,
de Porqueroles a Calp,
des de Mallorca a l'Alguer,
des de Dalt Vila a San Joan,
des de Tabarca a Forcall,
de Ciutadella a Llançà,
d'Espalmador a Alcanar,
de Torreblanca a Malgrat,
des de Mallorca a l'Alguer.

Vella remor de la mar:
les illes s'hi van gronxant,
i avui s'agafen les mans
des de Mallorca a l'Alguer.

Els mots que canta la gent:
vives paraules que entenc,
que tots parlam es mateix.
 

Lletra: Albert García.
Música: Popular sarda.
 

(amb la Coral Universitària de les Illes Balears)

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fonatnella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a llore bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seus penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré  jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.
 

Lletra: Miquel Costa i Llobera.
Música: MMB i Lautaro Rosas.
 

La balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà.

La balanguera fila, fila,
la balenguera filarà.

Girant l'ullada cap enrere,
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila,
la balenguera filarà.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera del jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabellera d'or i argent.
De la infantesa que s'enfila,
de la vellura qui se'n va.

La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
 

Lletra: Joan Alcover.
Música: Amadeu Vives.

Diria que no tinc por,
que, d'ella, en vaig fer encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls;
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
sóc ja de mi sols una resta,
però encar és íntima festa
sentir, de lluny, la veu del mar.
 

Lletra: Joan Vinyoli
 

Llevant, xaloc i migjorn,
llebeig, ponent i mestral,
tramuntana i gregal.
Vet aquí es vuit vents del món.

Una dona marinera
sempre mira d'on ve es vent,
tan si es llevant com ponent
es bon temps sempre l'espera.

Qui s'enamora no es cansa
si viu amb l'opinió
que després d'una maror
sol venir una bonança.
 

Popular mallorquina adaptada per:
MMB i Lautaro Rosas.