AIGO
Aigo,
vos demanam aigo,
i vós,
Senyor, mos dau vent
i mos
girau ses espatles
i feis
com qui no mos sent.
Lletra
i Música: MMB.
|
INICI
DE CAMPANA
Inici
de campana
efímer
entre els arbres
-fora
porta- de tarda.
La
pols dels blats apaga
un
or trèmul en punxes
blanquinoses
de plana.
L'àmbit
vincla i perdura
comiats
d'enyorances d'avui mateix.
Desvari
de vies solitàries.
Argila
i calç.
Finestres
de la casa tancada
quan
torno, d'horabaixa,
girant-me
adesiara.
Lletra:
Bartomeu Rosselló Pòrcel.
Música:
MMB.
|
ME
N'ANIRÉ DE CASA
Me
n'aniré de casa,
me
n'aniré des camp,
ses
oliveres grises
endarrere
quedaran
Me
n'aniré de casa
pes
camí des vent,
potser
trobaré tempesta,
tal
vegada molt mal temps.
Es
meu amic en Pere
i es
meu germà més gran
fa
temps que se n'anaren
i ja
no tornaran.
Si
jo dic a mu mare
que
també me'n vull anar,
mu
mare sempre plora,
i jo
ja no sé plorar...
Me
n'aniré de casa
pes
camí des vent,
potser
trobaré tempesta,
atl
vegada molt mal temps.
Me
n'aniré de casa,
me
n'aniré des camp,
ses
oliveres grises
endarrere
quedaran.
Lletra
i Música: MMB.
|
MERCÈ
Mercè,
Palma,
n'és llunyana;
sóc
lluny dels carrers,
lluny
dels ametllers
i
d'aquells carrers que clou la murada.
Mercè,
lluny
del teu esguard
i
del vent tranquil,
de
la casa clara;
lluny
d'aquells terrats
on
els gorrions s'estimen i canten,
i
les monges estenen
els
pecats del món i la roba blanca.
I
un frare balla
arran
de teulada,
esperant
prendre el vol,
cap
el cel tan blau,
faldilles
enlaire.
Mercè,
taronges
i flors damunt de la taula;
les
gavines t'acompanyin
el
lent caminar cap a l'horabaixa.
Sempre
tornaré
a
la nostra platja;
les
ones no em deixen, mu mare,
allunyar-me'n
massa.
Lletra i Música: MMB.
|
L'ÀGUILA
NEGRA
Un
bon dia, o potser una nit,
prop
del mar jo m'havia adormit
quan,
de cop, el cel s'omple de llum
i un
ocell negre surt sense venir d'enlloc.
Lentament,
les ales bategant,
lentament,
ell anava girant.
Prop
de mi, el batec s'acabà
i,
com caigut del cel,
l'ocell
es va aturar.
Els
ulls eren de color robí
i les
plomes de color de nit.
I al
seu front, mil raigs de to suau,
l'ocell,
rei coronat,
portava
un diamant blau.
Amb
el bec la cara em va tocar,
el
seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou
llavors que jo vaig saber qui,
imatge
del passat,
volia
tornar amb mi.
Bon
ocell, porta'm amb tu al país
d'altres
temps, sigues el meu amic.
Com
abans, en somnis clars d'infant,
estels
i més estels collirem tremolant.
Com
abans, en somnis clars d'infant,
com
abans, damunt d'un núvol blanc,
com
abans, tu i jo el sol encendrem
i a
l'illa del record
la
pluja llançarem...
L'ocell
negre tombà els ulls al sol,
cap
al cel tot d'una emprengué el vol.
Bàrbara/D.
Abella.
|
ABRAÇA'M
Abraça'm,
se'm fa tan dolç el teu bes,
abraça'm,
més tendre no tinc res més;
et
veig un instant
i omples
de festa el record;
el
teu deix, estrany,
em
torba i em pren el cor.
M'agrada
tot el que em fas, el que em dius,
però
encara m'agrades més si em somrius...
No
t'estiguis mai
de
dir que vols estar amb mi,
tu,
amorós i tendre amic.
G.
i I. Gershwin
Adaptació:
Josep Tero
|
NO
VOLDRIA RES MÉS ARA
No
voldria res més, ara,
que
estimar-te
i sentir
el teu cos, ben a prop.
No
voldria res més, ara,
que
el teu somriure
i ni
un alè d'aire entre tu i jo.
No
tenc res més, ara,
que
aquesta cambra
i,
només un poc meva,
la
llum dels finestrons.
Ahir
pel carrer vaig perdre
paraules
i cançons
i estic
aquest matí tan buida...
Un
renou de mosques
fa
somriure els vidres,
i el
vent m'omple de fulles
un
jardí transparent.
Ben
lluny, això, de tu i de mi,
com
si fos un núvol falaguer.
No
voldria res més, ara,
que
el teu somriure,
i el
vent s'enduria
dels
meus llavis la cançó.
Lletra
i Música: MMB.
|
JIM
Jim
no em porta mai les flores que prefereixo,
Jim,
no riem mai junts, i jo no m'ho mereixo,
no
sé per què estic tan boja per Jim.
Jim
no en diu mai que sóc el seu desig ardent;
el
foc de l'amor amb què ell ja no s'encén,
malgrat
els anys que fa que sortim.
Si
em sento emmalaltir d'amor
jo
faig com si em vengés;
el
deixo fugir, però el meu cor
s'esquerda
encara més.
Sé
que el dia que m'estimi em deixarà;
podeu
creure'm: sigui avui o bé demà,
sempre
duré amb mi alguna cosa de Jim.
N.Shawn/C.
Petrillo/M. Samuels
Adaptació:
Quico Pi de la Serra
|
VIURE
SENSE TU
Viure
sense tu,
quin
dur aprenentatge;
davant
el meu mirall,
aprenent
a parlar-me.
El
mestre que m'ensenya
és
el temps que no para.
Viure
sense tu,
quin
dur aprenentatge;
com
un que ja no hi veu
i a
poc a poc, per les cambres,
reconeix
els seus mobles
pels
cops a les cames.
El
temps em besa els ulls
i m'eixuga
les llàgrimes;
lentament
va apagant
les
olors que deixares.
De
nou la nit i jo
dins
aquest llit tan ample.
I
la temuda pau,
que
ja torna a casa;
i feia
tant de temps
que
demanava entrada
donat-me,
tendrament,
la
seva mà glaçada.
Viure
sense tu
i,
a poc a poc, oblidar-te.
Lletra:
MMB.
Música:
Lautaro Rosas
|
NO TROBARÀS LA MAR
(amb Joan Manuel Serrat)
Si
un dia véns a casa,
et
mostraré es jardí,
un
núvol que tenc al pati
i la
flor de gessamí.
No
trobaràs la mar,
la
mar fa temps que va fugir:
un
dia se'n va anar
i em
va deixar aquí.
Deixaré
sa feina per tu,
ses
eines damunt sa taula;
tancaré
bé sa finestra
i es
vent no em robarà cap paraula.
No
trobaràs la mar...
Trobaràs
noves flors
i fruites
a sa taula,
i una
cançó per a tu,
que
fa temps que tenc guardada.
No
trobaràs la mar...
I
més tard, quan te'n vagis,
serà
l'hivern cada nit,
jauré
en el mateix llit
amb
la fredor en els llavis.
No
trobaràs la mar...
Lletra
i Música: MMB.
|
CARTA
A UN AMIC
Per
altres sé de tu, i molt poques vegades
cau
aquell tel que tot ho fa confús.
On
ets? On ets? Per què no em truques?
Voldria
veure't i parlar amb tu.
T'envio
missatges per ones invisibles,
per
camins sonors que tu només entens.
Aquestes
paraules també van insegures
dins
una ampolla de nàufrag, a mercè dels corrents.
T'has
oblidat de mi potser per sempre
i crec
que així de mi també m'oblido.
No
em facis mal, torna'm aquella imatge;
és
l'única que jo de mi estimo.
Per
quins camins entossudits t'allunyes
pobres
motius per als penediments...
Si
tu volguessis em trobaries
on
em deixares, amic, fa tant de temps...
Lletra
i Música: MMB.
|
ES
FA LLARG ESPERAR
Oh,
que llarga es fa sempre l'espera,
quan
s'espera que vingui el pitjor;
i que
trista i que llarga és l'espera
quan
s'espera la mort de l'amor.
Quan
s'espera que tot ja s'acabi
per
tot d'una tornar a començar;
quan
s'espera que al món tot s'enfonsi,
per
tornar-lo a edificar.
Es
fa llarg, es fa llarg esperar.
I
es fa trist esperar cada dia
el
cel roig i el sol que ja se'n va,
i es
fa fosc esperar cada dia,
perquè
els dies se'n van sense pressa
i les
hores no volen fugir,
perquè
esperes, i esperes, i esperes,
i vols
demà, però encara és ahir.
Es
fa trist, es fa trist esperar!
I
es fan lents els matins i les tardes,
quan
l'espera et desvetlla el neguit.
I es
fan grises les llargues lentes tardes,
perquè
et sents amb el cor ensopit;
perquè
sents que tens l'ànima morta
i ho
veus tot, tot el món, molt confús,
perquè
et trobes amb les portes closes,
i tancat
com un gos rabiós.
Es
fa fosc, es fa fos esperar!
I
es fan grises les hores d'espera,
quan
no plou però veus el cel plujós.
I es
fan llargues les grises esperes,
quan
la fi sents a prop per a tots dos;
quan,
fa dies, ni xiules ni cantes,
i fa
temps que vas fer l'últim somrís;
quan
al cor sents la mort i t'espantes
en
pensar: "potser és l'últim avís".
Es
fa gris, es fa gris esperar!
Lletra
i Música: Pau Riba
|
LA
MÚSICA
Si
en arribar la lluna
la
guitarra vol sonar,
sola,
amb la llum de la lluna,
i sense
far, ja puc cantar.
Ah,
la música, ah...
Seria
una meravella
si
la lluna es recordés
d'aquella
cançó meva
que
fa temps li vaig cantar.
Ah,
la música,
l'únic
amor que no em fa sofrir.
Ah,
la música
neix
i no troba l'hora de morir.
És
una veu antiga ancorada als nostres ports,
pots
alenar el seu aroma
a la
pell de les cançons.
Viatgera
de nits, camino
de
la mà d'aquests desigs,
només
per cantar la música
que
em calma si estic sofrint.
Ah,
la m´ñusica, ah...
Ah,
la música, ah...
l'única
vida que no em fa sofrir, ah...
neix
i no troba l'hora de morir, ah...
l'única
vida que no em fa sofrir,
ah,
la música,
neix
i no troba l'hora de morir.
Lletra
i Música: Enzo Gragnaniello
Adaptació
lliure: Albert Garcia i MMB.
|
CANÇÓ DE BRESSOL
No-ni-no,
sa meva nina,
no-ni-no-nes,
petitó;
no-ni-no,
quan l'engronxava
i antes
d'engronxar-lo.
Sa
nineta és petiteta
i a
poc a poc tornarà gran.
Els
fadrins qui la voldran
s'hauran
de posar levita.
Sa
nineta que és petita.
Popular
mallorquina.
|
TONADES DE SEGAR
Segadors, segau arreu,
que sa madona se queixa,
i vós sou blat i jo
som xeixa,
mestall de bona llavor.
A Albenya segaven ordi
un mes davant Sant Joan,
i com veien es camp tan gran,
cridaven misericordi.
Popular mallorquina.
|
NOVA CANÇÓ
DE L'AMOR PERDUT
(canta Joan Ramon Bonet)
Avui hem trencat el nostre
camí,
avui l'hem deixat i sols
hem partit.
Agafaré es ormetjos
i tornaré a començar,
que s'infant ja és
home,
i queda molt per trescar.
Res no em deus, res no et
dec,
res no ens hem de tornar.
Els moments passats són
hermosos,
ja tinc amb què continuar.
Noves mans trobaran secrets
al teu cos,
ses meves callaran,
no diran si en saben molts.
No hi ha hagut cap mena d'odi
en el nostre partir;
hem baixat tots dos els ulls
i hem pres el nou, el nou
camí.
Ses barques tornen a port,
el sol es comença
a aixecar,
sa boira es posa a la mar
i als vells carrers de ciutat,
on el sol hi entra,
on el sol hi entra molt tard.
Lletra i música:
Joan Ramon Bonet.
|
DEN
ITAN NISI
Com
un drac ferit,
com
un illot petit ballant sobre la mar,
és
una gorgona, la germana d'Alexandre El Gran;
que
gemega amb un crit que mou tempestes.
Amara
terres amb deliri
i no
amaina fins que totes no són lliures.
Amara
terres amb deliri,
prop
de Creta.
Lletra:
Nikos Kadsantdsaki
Adaptació
al català: Albert García
Música:
Manos Hadjidakis
|
TEMPS
DE CALABRUIX
Dins
el jardí de ca meva
ha
caigut gran pedregada,
i jo,
que estava florint,
ne
tenc l'esquena mullada.
Les
abelles esperant,
culet
inquiet dins la casa,
i jo,
que volia cantar,
tenc
la cançó inundada.
La
perera que ja reia
té
el somriure censurat,
i jo,
que encalçant l'abril,
tenc
el cos gelat de març.
Les
anèmones vermelles
i les
margarides blanques,
i jo
que em veig tota verda
florint
pobres esperances.
El
mes de transformacions
és
abril i ara som març,
i jo
no puc esperar:
se'm
floreixen les cançons.
Se'm
floreixen les cançons
en
aquest temps de calabruix,
i ara
diuen que es govern
prepara
ses eleccions.
Prepara
ses eleccions
i que
tot s'apujarà,
i mos
llevaran ses festes
que
mos queden per cantar.
Maria
del Mar Bonet/ Popular eivissenca
|
LA
DANSA DE LA PRIMAVERA
Febrer
m'ha duit la carta tan precisa:
vol
que els lilàs s'obrin pels dits
i,
en el cor, m'hi creixi una palmera.
Que
exigent que ve la primavera!
Que
exigent que ve la primavera,
i el
meu cor tan malaltís,
tenc
por que es cremi dins la foguera
(no
puc desfer-me del seu encís).
No
puc desfer-me del seu encís,
obrir
les branques i ballar amb ella,
pentinar-me
al seu vent la cabellera,
cantar
les llunes de les seves nits.
Cantar
les llunes de les seves nits,
cantar
vermells de la tardor,
cantar
el silenci de la nova neu,
cantar,
si torna, el dolorós amor.
Cantar,
si torna, el dolorós amor
i néixer
un poc més en l'intent,
i créixer
un poc més cada entretemps
i volar
amb el vent i les noves llavors.
Volar
amb el vent i les noves llavors;
qui
sap on el vent em portarà...
A dins
el cor d'una terra antiga,
o creixeré
al fons de la mar?
Febrer
m'ha duit la carta tan precisa:
vol
que els lilàs s'obrin pels dits
i,
en el cor, m'hi creixi una palmera.
Que
exigent que ve la primavera!
Lletra:
MMB.
Música:
Gregorio Paniagua.
|
CARTA
A L'EXILI
(amb Nena Venetsanou)
Ara m'escrius molt més
sovint
i és sempre trist
el missatge
sent allunyar-se aquells
matins
que em duien les teves cartes.
Si vols escriure un cant
d'ocells,
entre les teves lletres,
a mi m'arriba un mocador
enllagrimat d'absències.
Anema escriure't tot el
món
posarem flors al sobre:
un poc d'espígol,
de fonoll,
tres margarides blanques,
un glop de mar i un tros
de cel,
un tremolor dels arbres,
una misèria, uns records:
tots els que tu em deixares.
Un glop de mar i un tros
de cel,
un tremolor dels arbres,
una misèria, ja ho
sabem,
el que podem donar-te.
Lletra: Albert García.
Música: Kristos Leontis.
|
LES
ILLES
Teuladins
de la plaça de Santa Eulàlia,
adéu,
adéu, adéu.
Me'n
vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.
He
estimat molt una illa;
ella
volia ser lliure i no es volia casar,
alegre
i graciosa com una palmera.
El
moribund us prega, encara amb un fil de veu:
Parleu-me
de les illes.
És
de debò que Eivissa s'ha casat?
Illes
de cap al tard,
com
us enyoro! Llimes i taronges...
Volaven
les parres.
Menorca:
la bella;
damunt
Maó, la lluna.
I el
sol dorm a Ciutadella.
Ahir
vaig somniar
que
em naixia una illa.
Uns
homes la trossejaven.
Ai,
Dragonera petita!
Lletra:
Vicent Andrés Estellés.
Lletra
de les dues darreres estrofes: MMB.
Música:
MMB.
|
ALENAR
El sol, que no surti avui,
i que tornin els estels;
que jo t'he de mester a prop
per jugar amb els teus cabells.
Si tu toques i jo cant,
vol dir que mos entenem;
i tot el camí que
feim
serà per anar endavant.
A València hi ha
un carrer
que té geranis i ombres,
humitats i tenebrors,
saliva i enteniment.
Si voleu saber quin és...
"el carrer dels Cavallers".
Àngel caigut,
principi del foc,
magrana oberta;
tot això ets tu,
jo n'estic certa.
Adéu lluna de nit,
adéu sol de migdia;
adéu a tots els estels
que me féreu companyia.
Adéu als qui heu
escoltat
la meva veu per amiga;
jo he cantat en nom vostro;
la vostra veu és la
mia.
Lletra i música:
MMB.
|
CANÇÓ DE
NA RUIXA MANTELLS
(fragment)
Passant gemegosa, com fa
la gavina,
qui volta riberes i torna
a voltar,
anava la boja del Camp de
Marina,
vorera del mar.
Descalça i coberta
de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels
esculls;
i encara era bella sa testa
colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia
a les nines,
corona se feia de lliris
de mar,
i arreu enfilava cornets
i petxines,
per fer-se'n collars.
Així tota sola, ran
ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,
anava la trista cantant per
estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria, mes
ja l'estim ara,
des que hi té l'estatge
l'amor que em fugí...
No tenc en la terra ni pare
ni mare,
mes ell és aquí."
"La mar el volia, jamai
assaciada
de vides, fortunes, tresors
i vaixells;
i d'ell va fer presa dins
forta ventada
Na Ruixa Mantells".
Així tota sola, ...
Un vespre d'oratge finí
son desvari;
son cos a una cala sortí
l'endemà;
i en platja arenosa, redós
solitari,
qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba
la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé
en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja
lleugera
l'ocell fugitiu...
Lletra: Miquel Costa i Llobera.
Música: MMB.
|
BIR
DEMET YASEMEN
(amb
Ensemble de Musique Traditionnelle de Tunis)
No
s'ha mort el desig,
el
desig que jo sent per tu.
No
hi fa res plorar,
no
hi fa res morir;
el
desig és aquí,
no
s'acabarà així.
No
hi fa res plorar,
no
hi fa res morir,
el
desig és més fort,
fa
tot sol el seu camí.
Per
més que em lamenti, si el meu desig
ni
sent, ni veu, ni espera;
per
més que m'allunyi, si el meu desig
surt
de mi cridant-te.
No
hi fa res plorar,
no
hi fa res morir;
el
desig és aquí,
com
el sol surt al matí.
No
hi fa res plorar,
no
hi fa res morir,
el
desig és tossut,
va
trenant el seu camí.
Per
més que em lamenti, si el meu desig
ni
sent, ni veu, ni espera,
per
més que m'allunyi, si el meu desig
surt
de mi cridant-te.
No
hi fa res plorar,
no
hi fa res morir;
el
desig és aquí,
no
s'acabarà així.
No
hi fa res plorar,
no
hi fa res morir;
el
desig és més fort,
fa
tot sol el seu camí.
Lletra:
MMB.
Música:
J. Berberian.
|
ANELLS D'AIGUA
(amb Ensemble de Musique
Traditionnelle de Tunis)
Creix la lluna dins l'anell,
el meu anell d'aigua.
Com em brillarà a
la mà
amb la gota de rosada!
La bona tarda de pluja
ha fet respirar el jardí,
que guarda, com un tresor,
una gota a cada fulla.
Aniré per camins
que no tenen guarda
i m'asseuré respirant
ben a prop de les plantes.
Si sento el teu alè
a prop meu,
em tornaré aigua estancada,
escaleta per pujar,
flor de baladre,
roseta del roser blanc
i palmera enamorada.
M'han robat el meu anell
amb la gemma color d'aigua.
En quina mà creixerà
la lluna que jo estimava?
Lletra: MMB.
Música: Javier Mas.
|
LA MORT
DE NA MARGALIDA
(amb Martirio)
(fragments)
L'amo de Bàlitx m'envia
missatges i jornalers,
sa madona i los demés,
tota la gent que hi havia.
Dia setze de gener,
dins can Tropell m'encontrava.
En Joan Blai me dugué
noves que jo no esperava.
Quan la vàrem haver
enterrada
jo i aquell germanet seu,
vaig dir: "Margalida amada,
jo per tu demanaré
a Déu
i a dins es pensament meu,
sempre et tendré retratada".
Adiós Margalideta,
Margalideta adiós.
Per lo prompte i lluny que
era,
i és que molta gent
la plany.
En Sebastià Company
Na Margalida Cervera.
Lletra i música:
MMB.
|
PER
HIPÒCRATES
Jo
tenia un mal ben dins el cor
i a
un metge encomaní tot el meu cos;
en
comprovar que tot era al seu lloc,
així
improvisà les conclusions:
Si
vol, pot fer
com
fa tota la gent:
deixar
tots els plaers,
morir
una mica abans.
Savis
han dit
que
el peix era roí,
que
l'oli era un verí,
i el
vi, pecat mortal.
Com
que el doctor en va guarir d'un cop,
brindàrem
per Hipòcrates, tots dos,
tot
recordant cançons, a cada glop,
de
Creta, de l'Alguer i d'altres llocs.
El
vi també
dansava
en els tonells
brindant
pels seus parents,
les
vinyes prop del mar.
El
Penedès
volia
vi arlès
i a
Dènia, el moscatell
retsina
demanà.
Lletra:
Albert Garcia.
Música:
Popular grega.
|
QUÈ VOLEN AQUESTA
GENT?
De matinada han trucat,
són al replà
de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
"Què volen aquesta
gent
que truquen de matinada?"
"El seu fill, que no és
aquí?"
"N'és adormit a la
cambra.
Què li volen al meu
fill?"
El fill mig es desvetllava.
"Què volen...?"
La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès
n'estava.
"Què volen...?"
Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.
"Què volen...?"
Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.
"Què volen...?"
Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el
que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.
"Què volen...?"
De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és
mort,
és mort d'un truc
a trenc d'alba.
"Què volen aquesta
gent
que truquen de matinada?"
Lletra: Lluís Serrahima.
Música: MMB.
|
DÓNA'M SA MÀ
(amb Lluís Llach)
Dóna'm sa mà,
amor,
mira que freda està;
dóna'm sa mà,
amor,
freda de no estimar.
Es vidres de pluja ploren,
també plora es roser,
s'arbre fruiter també
plora
i jo de plorar no en sé.
Dóna'm sa mà,
amor...
Vós, qui amb so mirar
matau,
matau-me, sols que em mireu,
que m'estim més que
em mateu
que viure si no em mirau.
Dóna'm sa mà,
amor...
Jo mateixa no m'entenc
ni em pot entendre ningú:
dic que no et vull i vénc
sempre morint-me per tu.
Dóna'm sa mà,
amor...
Es vent s'enduu sa rosada,
sa pols i sa terra des camí.
També s'enduu ses
paraules
que me vares dir ahir.
Dóna'm sa mà,
amor...
Lletra i música:
MMB.
|
DES DE MALLORCA A L'ALGUER
Des de Mallorca a l'Alguer
els mocadors dels vaixells
van saludant-se a ponent,
les oliveres al vent,
antiga boira del cel,
fent papallones de verds.
Des de Mallorca a l'Alguer
la lluna diu cada nit:
"es mor la mar lentament".
El sol respon als matins:
"el foc avança roent,
per les muntanyes que veig".
Des de Mallorca a l'Alguer,
des de l'Alcúdia a
l'Albuixer,
des de Maó a Cadaqués,
des de Montgó a es
Vedrà,
des de Talltendre a Queixans,
de Porqueroles a Calp,
des de Mallorca a l'Alguer,
des de Dalt Vila a San Joan,
des de Tabarca a Forcall,
de Ciutadella a Llançà,
d'Espalmador a Alcanar,
de Torreblanca a Malgrat,
des de Mallorca a l'Alguer.
Vella remor de la mar:
les illes s'hi van gronxant,
i avui s'agafen les mans
des de Mallorca a l'Alguer.
Els mots que canta la gent:
vives paraules que entenc,
que tots parlam es mateix.
Lletra: Albert García.
Música: Popular sarda.
|
EL
PI DE FORMENTOR
(amb
la Coral Universitària de les Illes Balears)
Mon
cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més
poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva
de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita
amb les ventades que atupen la ribera,
com
un gegant guerrer.
No
guaita per ses fulles la flor enamorada;
no
va la fonatnella ses ombres a besar;
mes
Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li
donà per terra l'esquerpa serralada,
per
font la immensa mar.
Quan
lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no
canta per ses branques l'aucell que encativam;
el
crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del
voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure
son fullam.
Del
llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla
per les roques sa poderosa rel,
té
pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i,
com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de
les amors del cel.
Arbre
sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina
les muntanyes i aguaita l'infinit;
per
ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el
cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per
glòria i per delit.
Oh!
sí: que quan a llore bramulen les ventades
i sembla
entre l'escuma que tombi el seus penyal,
llavors
ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor
espolsa damunt les nuvolades
sa
caballera real.
Arbre,
mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com
a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar
constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se
i viure de cel i de llum pura...
oh
vida! oh noble sort!
Amunt,
ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela
dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs
caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes
cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com
l'au dels temporals.
Lletra:
Miquel Costa i Llobera.
Música:
MMB i Lautaro Rosas.
|
LA BALANGUERA
La
balanguera misteriosa,
com
una aranya d'art subtil,
buida
que buida sa filosa,
de
nostra vida treu el fil.
Com
una parca bé cavil·la,
teixint
la tela per demà.
La
balanguera fila, fila,
la
balenguera filarà.
Girant
l'ullada cap enrere,
guaita
les ombres de l'avior,
i de
la nova primavera
sap
on s'amaga la llavor.
Sap
que la soca més s'enfila
com
més endins pot arrelar.
La
balanguera fila, fila,
la
balenguera filarà.
De
tradicions i d'esperances
tix
la senyera del jovent,
com
qui fa un vel de nuviances
amb
cabellera d'or i argent.
De
la infantesa que s'enfila,
de
la vellura qui se'n va.
La
balanguera fila, fila,
la
balanguera filarà.
Lletra:
Joan Alcover.
Música:
Amadeu Vives.
|
LA VEU DEL MAR
Diria que no tinc por,
que, d'ella, en vaig fer
encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls;
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
sóc ja de mi sols
una resta,
però encar és
íntima festa
sentir, de lluny, la veu
del mar.
Lletra: Joan Vinyoli
|
JOTA
MARINERA
Llevant,
xaloc i migjorn,
llebeig,
ponent i mestral,
tramuntana
i gregal.
Vet
aquí es vuit vents del món.
Una
dona marinera
sempre
mira d'on ve es vent,
tan
si es llevant com ponent
es
bon temps sempre l'espera.
Qui
s'enamora no es cansa
si
viu amb l'opinió
que
després d'una maror
sol
venir una bonança.
Popular
mallorquina adaptada per:
MMB
i Lautaro Rosas.
|