|
Estrofa al vent
Jo escric al vent aqueixa
estrofa alada
per a què el vent
la porti cel enllà
jo vull seguir-la amb
ma candent mirada,
plorós de no poder-la
acompanyar.
Entre els hiverns, quan
vibri la ventada,
el meu vers per l'espai
ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent
tonada
durà el so d'un
incògnit oceà.
I cantarà en la
lira de les branques
i de la lluna en les crineres
blanques
o en l'arquet de silenci
de la nit.
I eternament la maternal
Natura
l'espargirà per
la infinita altura
quan el meu nom, obscur,
serà extingit.
Text: Gabriel Alomar.
Música: MMB, Lautaro
Rosas.
|
La Balanguera
(Fragments)
La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil
buida que buida sa filosa
de nostra vida treu el
fil.
Com una parca bé
cavila
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila.
La Balanguera filarà...
Girant la ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més
s'enfila
com més endins
pot arrelar.
La Balanguera fila, fila.
La Balanguera filarà...
De tradicions i d'esperances
tix la senyera del jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i
argent.
De la infantesa qui s'enfila.
de la vellura qui se'n
va.
La Balanguera fila, fila.
La Balanguera filarà...
Text: Joan Alcover.
Música: Amadeu
Vives.
|
|
El Pi de Formentor
Mon cor estima un arbre!
Més vell que l'olivera,
més poderós
que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles
l'eterna primavera
i lluita amb les ventades
que atupen la ribera
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles
la flor enamorada;
no va la fontanella ses
ombres a besar;
mes Déu ungí
d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra
l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les
ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques
l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta
de l'aguila marina
o del voltor qui puja
sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra
sa vida no sustenta;
revincla per les roques
sa poderosa rel;
té pluges i rosades
i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta,
rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! del geni
n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i
aguaita l'infinit;
per ell la terra és
dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora,
i té el llamp i l'oratge
per glòria i per
delit.
Oh sí: que quan
a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma
que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les
onades
i, vencedor, espolsa damunt
les nuvolades
sa caballera real.
Arbre mon cor t'enveja.
Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré
jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer,
regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure
de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!
Amunt ànima forta!
Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura
com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a
tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les
aniran per la ventada
com l'au dels temporals.
Text: Miquel Costa i Llobera.
Música: MMM, Lautaro
Rosas.
|
La relíquia
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font qui no vessa,
la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de
l'ombra florida
tombats a la molsa
passàvem les hores
millors de la vida.
De l'aigua sentíem
la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem
els peixos.
collíem poncelles,
caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de
les atzaroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol
fent-lo més ombrívol
creixia la rama d'antiga
olivera.
Arbre centenari,
amorós portava
la soco torçuda
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora
i majora
penjàvem la corda
de l'engronsadora
i venta qui venta.
folgàvem i rèiem,
fins que la vesprada
la llum esvaïa de
l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les farides que
al cor ha deixat,
sense les farides que
es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font
del jardí.
Trenta anys de ma vida
volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de
l'engrosadora
com trista penyora
despulla podrida d'un
món esbucat...
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.
Text: Joan Alcover.
Música: Jordi Sabatés.
|
|
Cel d'horabaixa
Sota el cel d'horabaixa
que l'empara
natura tota se condorm
en pau,
només mon cor és
dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga
encara;
d'un remoreig que vol
tornar cançó,
i és prop i és
lluny, i és calma i passió.
Text: Ma. Antònia
Salvà.
Música: MMM, Lautaro
Rosas.
|
La Petxina
L'amor i son record que
de la gent
i del lloc i del temps
em feien lliure
màgicament poblaren
el meu viure
amb belles lluïssors
d'or i d'argent.
Un cap al tard vingué
desfent miratges
jo els doní comiat
-tot passa i mor-
i féu engrunes
mig a contracor
una petxina de llunyanes
platges.
Text: Ma. Antònia
Salvà.
Música: Lautaro
Rosas.
|
Cançó
de Na Ruixa Mantells
(Fragments)
Passant gemegosa com fa
la gavina que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp
de Marina, vorera de mar.
Descalça i coberta
de roba esquinçada,
corria salvatge, botant
pels esculls;
i encara era bella sa
testa colrada, la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia
les nines,
corona se feia de lliris
de mar,
i arreu enfilava cornets
i petxines`per fer-se'n collars.
Així tota sola,
ran ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,
anava la trista cantant
per estones l'estranya cançó.
"La mar jo avorria; mes
ja l'estim ara
des que hi té l'estatge
l'amor que em fugí.
No tinc en la terra i
pare ni mare, mes ell és aquí!
La mar el volia, ja mai
assaciada
de vides, fortunes, tresors
i vaixells;
i d'ell va fer presa dins
forta ventada Na Ruixa Mantells."
Així tota sola,
ran ran de les ones,
ja en temps de bonança,
ja en temps de maror,
anava la trista cantant
per estones l'estranya cançó.
Un vespre d'oratge finí
son desvari:
son cos a una cala sortí
l'endemà;
i en platja arenosa, redós
solitari, qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba
la creu d'olivera,
mes lliris de platja,
bé en té cada estiu,
i sols ha hi senyala sa
petja lleugera, l'aucell fugitiu...
Text: Miquel Costa i Llobera.
Música: MMB.