Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m'havia adormit
quan, de cop, el cel s'omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d'enlloc.
Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s'acabà
i, com caigut del cel,
l'ocell es va aturar.
Els ulls eren de color robí 
i les plomes de color de nit.
I al seu front, mil raigs de to suau, 
l'ocell, rei coronat,
portava un diamant blau.
Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat,
volia tornar amb mi.
Bon ocell, porta'm amb tu al país
d'altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d'infant,
estels i més estels collirem tremolant.
Com abans, en somnis clars d'infant,
com abans, damunt d'un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l'illa del record
la pluja llançarem...
L'ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d'una emprengué el vol.

Bàrbara/D. Abella.
 

Em dius que el nostre amor
va ser com un infant
que dóna         al teu cor
els dies que vindran.
Perdut i sense nau,
mirall de coses belles,
em dius que el nostre amor 
s'acaba a les estrelles.

Em dius que el nostre amor 
només era el primer,
que un altre braç més fort
t'abraçarà més bé.
A punt de ser record,
claror de flor collida,
em dius que el nostre amor
no sap trobar la vida.

Em dius que plori, 
si vull plorar,
em dius que mori 
fins a demà,
no pots comprendre
com el dolor
dura per sempre
si es fa cançó.

Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit
tremolant al teu cor,
somniant al meu pit.
Amiga de la mort, 
camí de vela blanca,
la llum del nostre amor
és una flor que es tanca.

Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit
tremolant al teu cor,
somniant al meu pit.
Amiga de la mort, 
camí de vela blanca,
la llum del nostre amor
és una flor que es tanca.

J. Vergés-J.Soler
 

Jo seré nígul qualque dia
i el vent em portarà a qualsevol lloc
jo seré terra un dia
i de mi naixerà el xiprer.
I per la finestra del jardí
l'heura entrerà a poc a poc
i abraçarà els meus vestits
i els omplirà de flors.
I els gats faran l'amor sota el meu llit
que jo dormiré el somni de la mort.
Reposaré damunt teixit d'aranyes
els cabells se m'esbullaran amb l'heura
i hi faran niu les cuques de llum,
els ocells sabran que és el seu lloc.
I dragons hi sortiran de nit,
per fi la pols s'arrossegarà als llibres
i vendrà a viure amb mi el mussol.
Jo seré nígul qualque dia,
i el vent em portarà a qualsevol lloc.

Maria del Mar Bonet
 

Madona de sa Cabana
aixecau-vos de matí,
i veureu el sol sortir
vermell com una magrana,
ai, madona de sa Cabana.

Popular mallorquina
 

Espès e molt sovent
Per plorar los ulls se torca
- ¿Qui sóts vós, dona plasent
a qui el cor se desconhorta? -
- Vei enveja qui aporta
mos fills, e perdició.
Si volets saber qui só
só la illa de Mallorca.

Mos fills desobedients
als estranys m'han subjugada.
per los llurs mal regiments
concòrdia han gitada.
No em sé per quina raó
los meus fills m'han avorrida,
ne per què divisió
entre ells és establida.
Si ma gent era unida
viurien segurament.

- Senyora, antigament,
ans que fóssets crestiana,
havia gran uniment
en la vostra gent pagana.
Mai no fou tal unió
de migjorn a tramuntana.

          Lletra: Anselm Turmeda
          Música: Jacques Denjean
 

Fantasma deixa'm passar
que jo som un homo vell
fantasma deixa'm passar
que duc un mando de rei.
Que ningú em pot aturar
que jo som un homo vell.

En sentir tocar es fantasma
som mort i no tenc remei
som soldat de poques armes
però així mateix pelei.
Senyor batle, senyor batle,
ja no és hora de dormir,
que en es pla des monestir
n'ha sortit una fantasma.

Fantasma deixa'm passar
que jo som un home vell,
fantasma deixa'm passar
que duc un mando de rei.
Que ningú em pot aturar
que jo som un home vell.
Que ningú em pot aturar
que jo som un homo vell...

Popular mallorquina
 

Això era i no era 
quan naixia la Primavera.
Ai-do, ai-do, 
trompeta de Borbó.

La tarda del dissabte
m'enamoro a la plaça.
La nit del diumenge, 
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l'hostal!...
Febres de maig
duren tot l'any!

Quan toquen bota-selles,
el diumenge  de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai, Amor,  jo no partiria!
Tarara, tarara ri,
amor he de partir.

Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir...
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai, els marits!
Camins d'Igualada,
camins de Fraga,
les esperances.

Per l'Ascenció,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do, 
trompeta de Borbó.

B. Rosselló Pòrcel-Maria del Mar Bonet
 

Mercè,
Palma, n'és llunyana;
sóc lluny dels carrers,
lluny dels ametllers
i d'aquells carrers que clou la murada.

Mercè,
lluny del teu esguard
i del vent tranquil,
de la casa clara;
lluny d'aquells terrats
on els gorrions s'estimen i canten,
i les monges estenen
els pecats del món i la roba blanca.
I un frare balla
arran de teulada,
esperant prendre el vol,
cap el cel tan blau,
faldilles enlaire.

Mercè,
taronges i flors damunt de la taula;
les gavines t'acompanyin
el lent caminar cap a l'horabaixa.
Sempre tornaré
a la nostra platja;
les ones no em deixen, mu mare,
allunyar-me'n massa.

Maria del Mar Bonet
 

L'any quaranta vaig segar,
ai, devora una jovençana
i de tota sa setmana,
ai, no la vaig sentir cantar,
sinó que sempre va anar,
ai, de puput i mala gana.
I l'any quaranta vaig segar.

Popular mallorquina
 

Les filles del silenci present i vigilant
em porten sempre la perversa llunyania,
saben el meu espant,
el meu instant d'espant,
d'isolament, melanconia i agonia.
Oh ciutat dels terrors, entre les avingudes
estèrils arbres lívids de la tardor, 
viuré l'hora impura de les aspres angúnies mudes, 
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Terror entre les sales buides,
quan veig el llit amb el mort
viu entre els llençols i serenades a la plaça 
i remor de gavinets enfora,
més terrible per tantes coses 
endevinades durant la fuga
per les fosques allà on plora
l'esquelet mossegat pels gossos de la nit.

Les filles del silenci presents i vigilants
em porten sempre la pervers allunyania
saben el meu espant,
el meu instant d'espant,
d'isolament melanconia i agonia.
Oh ciutat dels terrors, entre les avingudes
estèrils arbres lívids de la tardor,
viuré l'hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.

B.Rosselló Pòrcel-Maria del Mar Bonet
 

La lluna encara no és posta,
si alç es cap la veuré.
Jo cant as mig des carrer
bon amor, davant ca vostra.
Davant ca vostra hi ha
bon amor, dos garrovers
m'agradaria ser arbre
ventura em veuries més.
Davant ta finestra hi ha,
bon amor, un margalider
jo no vull cap margalida
que jo et vull a tu primer.
Es vent diu que no m'estimes
bon amor, jo no m'ho crec
es vent xiula, mou els arbres
però d'amor ell no en sap res.
Quina cambra tens més blanca
bon amor, que trista està,
està plena de paraules
que no vull escoltar.
Sa lluna ara ja és posta
bon amor, i tu no hi ets,
estic cantant tota sola
només m'acompanya es vent...

Maria del Mar Bonet

No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més ara
que el teu somriure
i ni un alè d'aire entre tu i jo.

No tenc res més ara
que aquesta cambra;
i només un poc meva,
la llum dels finestrons.
Ahir pel carrer vaigperdre
paraules i cançons
i estic aquest matí tan buida...

Un renou de mosques
fa somriure els vidres,
i el vent m'omple de fulles
un jardí transparent.
Ben lluny, això, de tu i de mi,
com si fos un núvol falaguer.

No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més ara
que el teu somriure
i el vent s'enduria dels meus llavis
la cançó.

Lletra i Música: Maria del Mar Bonet
 

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés: 
com una almoina que se'm fes.

Lletra: Josep Palau i Fabre
Música: Maria del Mar Bonet
 

-Ah, ah, filla meva, que vols un murtó?
-No, no mumareta, no mumare, no,
no mumare, no, no mumare, no.

-Ah, ah, filla meva, que vols una gla?
-No, no, mumareta, jo me vull casar.

-Ah, ah, filla meva, estaràs un any.
-No, no, mumareta, vull casar-me enguany.

-Ah, ah, filla meva, estaràs un mes.
-No, no, mumareta, no puc estar més.

-Ah, ah, filla meva, estaràs un dia.
-No, no, mumareta, que me moriria.

-Ah, ah, filla meva, estaràs un poc.
-No,  no, mumareta que se pega foc.

Popular mallorquina