L'EXÈRCIT
Un exèrcit al costat d’un país
sense fronteres,
molts soldats que jo he estimat són a les files primeres,
un exèrcit d’un país que té llum com a bandera,
és l’amor del seu encís, utopia presonera,
un exèrcit d'un país que té llum com a bandera.
Són arreu els núvols com trinxeres,
no se’ls veu i lluiten com a feres,
si s’abracen s’enamoren, el poder miren i passen.
El que fan és molt més que fer guerres,
van sembrant tresors d’amor per terra,
i somniem, s’equivoquen, en l’amor trencat rumien.
Un exèrcit al costat que fa guerra a la guerra
i jo entre ells m’he iniciat a estimar aquesta terra,
un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes
que està sembrant llibertats que són per l’amor grans festes,
un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes.
Van morint quan mor una esperança,
van vivint la mort sense recança,
tots ells saben que a la vida sense somnis ells no hi caben.
Van ben sols i fràgils com onades,
tu què vols?, s’enfonsen de vegades,
és molt dura aquesta guerra per fer més neta la terra.
Un exèrcit al costat d’un país sense fronteres
molts soldats que jo he estimat són a les files primeres.
Un exèrcit al costat, que fa guerra a la guerra
i jo entre ells m’he iniciat a estimar aquesta terra.
Jordi Guardans
LLUNA DE PAU
Lluna de pau, germana dels estels,
viatgera tranquil·la dels espais infinits,
tu que has obert la porta dels abismes,
mirall nocturn de la llum fosca del sol.
Lluna de pau, de la casa de cendres
enmig del cel, enmig de l'univers,
que saps parlar el llenguatge dels astres,
que fas el cant del silenci absolut.
Lluna de pau, coloma d'ales negres,
si et crido lluny, acudeixes a mi
enmig de l'ombra, amb les crineres blanques
a cavall sempre de la llum i del vent.
Lluna de pau, vestida d'oliveres,
en quart creixent, enmig dels tarongers,
la que es condorm a l'entrecuix de les dunes
i reneix a la platja, entre pins i xiprers.
Lluna de pau, aparta'ns de la ira,
de la desesperança, que no les trobem mai,
del desamor, de l'última venjança.
Lluna de pau, fes peu a casa nostra,
no ens abandonis mai.
Lletra: Maria del Mar Bonet
Recitat
QUÈ VOLEN AQUESTA GENT?
De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
"Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?"
"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.
"Què volen...?"
La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
"Què volen...?"
Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.
"Què volen...?"
Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.
"Què volen...?"
Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.
"Què volen...?"
De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
és mort d'un truc a trenc d'alba.
"Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?"
Lletra: Lluís Serrahima.
Música: Maria del Mar Bonet
|
LLUNA DE PAU