poemari

LLUNA DE PAU
Lluna de pau, vestida d'oliveres,
en quart creixent, enmig dels tarongers,
la que es condorm a l'entrecuix de les dunes
i reneix a la platja, entre pins i xiprers.

Poemari

Aquest és un espai obert a la vostra col·laboració. Ens agradaria que ens féssiu arribar aquells poemes o fragments que trobeu frapants per algun aspecte: el tema, la dificultat, el llenguatge, la bellesa... perquè puguem transcriure'ls i gaudir-ne tots.

Els proverbis existeixen en cada cultura i contenen la saviesa popular:

Quan hagis d'escollir entre diferents camins,
tria sempre el camí del cor.
Qui escull el camí del cor mai no s'equivoca (Proverbi sufí)

Qui no comprèn una mirada
tampoc no entén una llarga explicació (proverbi àrab)

Fan falta quaranta muscles per arrufar el nas,
però només quinze per somriure. (Sivananda)

Quan es perden diners no es perd res,
quan es perd la salut es perd alguna cosa,
quan es perd la pau, es perd tot. (Proverbi xinès).

La felicitat no és cap destí on cal arribar
sinó una manera de viatjar. (Anònim)

El peix és mut a l'aigua,
la bèstia sorollosa a la terra,
l'ocell cantaire al cel.
Però l'home té en ell mateix
la música del cel,
la gatzara de la terra
i el silenci del mar. (Rabindranath Tagore)

El mirall de la veritat s'esmicolà en l'origen
en fragments molt petits
i cadascun d'aquests trossos recull, tanmateix,
una petitíssima part de l'autèntica llum. (Salvador Espriu)

Rere el viure i el somiar
hi ha allò que més interessa: despertar. (Antonio Machado)

Només hi ha una cosa tan inevitable
com la mort: la vida. (Charles Chaplin)

Proverbis recollits i enviats per la Montse Pla.

Fa anys, en un diari, vaig trobar alguns fragments referits als temps de la tardor:

Els quatre temps de l'amor (III)
(fragment)
Joan Arús

El cel no crema ja damunt la terra,
ni encén, amb els seus besos arborats,
l'or de la ginesta per la serra
ni les roselles entremig dels blats.

Ara pertot va fent-se una mudança;
l'aire esdevé més fresc i més suau;
les fulles, en els arbres, van daurant-se
i l'herba morta, esgrogueïda, cau.

Hi ha com un deix de plàcida fatiga
i d'abandó tranquil i satisfet
als camps, que han vist agavellar l'espiga,
i als arbres, que han donat llur benifet.

De les veremes ha finit la festa,
ja al vent es lliuren els sarments lleugers
i sota els pàmpol pàl·lids només resta
la deixa d'uns gotims escadussers.

Octubre
(fragment)
Marià Manent

Bull el most i la lluna s'aprima
i pels núvols esmola el coltell.

La frescor matinal regalima
aquests dies d'octubre novell.

Jo gustava en la rosa desfeta
la dolçor d'un record (no sé quin),

quan tornà la música discreta
de l'acàcia que va alleugerint.

Una fi
(fragment)
Josep Carner

El cel s'havia esllanguit;
feia un airet de glaçada;
tot de fullam vermellenc
cruixia sota les passes;

Prec
(fragment)
Narcís Comadira

Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i camins (...)

Geòrgica tardoral
(fragment)
Felip Graugés

Ara ve el temps del gran repòs
i de la pau a les muntanyes;
el primer fred marcí les flors;
fan vels de plata les aranyes.

Ara comença enllà del camp
el tomb august de la natura;
el faig ja té color d'aram
i és el pollanc or que fulgura.

Pronòstic ciutadà
(fragment)
Joan Salvat-Papasseit

Per Sant Miquel temps de magranes
i d'abrigar-se un xic per dins;
s'acaba el so de les tronades
pel de la pluja de xim-xim.
De veure el vent despullant plàtans
sense motiu ja es té calfred,
i si ens atrapa al vespre un xàfec
sota els balcons plora el barret.

Novembre
(fragment)
Joan Teixidor

La pluja i el vent s'arreceren
per incerts carrerons solius;
en recòndits indrets esperen
pregàries pels morts i pels vius.

Les fulles per l'aigua podrides,
daurades tot just, van endins
del parc desolat on les vides
glatien abans de l'esquinç.

Cant de novembre
(fragment)
Joan Maragall

El vermell dels arbres,
encès per la posta dels sols hivernals,
delita i penetra
el mateix que aquells verds primaverals.
Germans, alcem els cors, que tot és bell,
el verd i el vermell!

Fi de tardor
Joan Vinyoli

Sóc la tardor, com un núvol em fonc,
enrera veig, encara plens de fulles,
arbres, avui sols rígides despulles,
i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,
garfint l'espai amb branques desvalgudes.
Ja el dia es pon amb llangorós calfred,
el pàl·lid cel té llunyanies mudes,
la serra mostra una blavor de fred.

Dolça, benigna pau
Miquel Ferrà

La matinada és amb els freds més pura;
les muntanyes, de boira s'han velat.

Pels aire autumnals la ratxa esquiva
de l'arbre espolsa el desolat capcim.

Del cel cau l'aigua a fils, gelada i viva
i han reverdit els camps sota el plugim.

I dins el bosc humit torna a ésser clara
la veu del fontinyol sota el penyal
que, vestint-los de molses, hi prepara
els caminets joiosos de Nadal.

Recull enviat per Maria Mercè.

La Montserrat ens envia aquests poemes i fragments:

                   QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR
                                         Rosa Leveroni
                           Quina nit més clara, amor!
                          Podem fer pesca d'estrelles
                          que ens deixaran a les mans
                             lluïssor d'escates verdes.
                           Quina nit més bella, amor!
                          Amb perfum de lluna tendra,
                              navegarem pel perfum
                          que tindrà regust de menta.
                             Si jo tingués un veler
                           sortiria a pesca d'albes.
                             Encalçaria els estels
                         per posar-me'n arracades.
                            Si jo tingués un veler,
                           totes les illes i platges
                              em serien avinents
                         per al somni i les besades.
                            Si jo tingués un veler,
                           en cap port faria estada.
                            El món fóra dintre seu,
                          ai amor, si tu hi anaves!...
                             Serà l'amor un sospir
                            d'aquesta tarda rosada.
                          Serà el pas d'un núvol blanc
                          damunt de les aigües calmes.
                             Potser serà el bell florir
                           d'aquella rosa tan blanca.
                              Serà l'amor la cançó
                            d'una campana de plata.

                                       DIVISA
   Del llibre CAU DE LLUNES (Premi Carles Riba 1976)
                                      Maria Mercè Marçal
                A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
                     de classe baixa i nació oprimida.
                         I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

                         LLUNA GRANADA
                               Maria Mercè Marçal
                  Company, mosseguem la vida!
                   Que l'amor ens ragi als llavis:
                   Farem un pacte de sang
                   quan lluna plena s'ablami!
                   Farem un pacte de sang,
                   una conjura de ràbia
                   que ens faci estalvis del seny
                   que ens té la soga filada!
                   Company, mosseguem la vida
                   sota la lluna granada.

                                  CANIGÓ
                                         (fragment)
                             Jacint Verdaguer
                 Somrigué la muntanya engallardida
                 com si estrenàs son verdejant mantell;
                 mostrà's com núvia de joiells guarnida;
                 i de sis mil congestes la florida
                 blanca esbandí com taronger novell.
                 Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
                 més sempre resta el Monument de Déu;
                 i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
                 al Canigó no el tiraran a terra,
                 no esbrancaran l'altívol Pirineu.

                  EMPREMTES D'AMOR
                        Quima Jaume
                EL TEMPS no passa inútilment.
                El camí és llarg i no pas
                sempre recte. A voltes cal
                canviar de ruta, i a cada
                contrada podem trobar nous
                paisatges
                que conferim a cada muda
                ens dóna la certesa que
                no hi ha certeses.
                Quan vegem el sol que va cap
                a ponent, deixant enrera
                tanta llum i ombra, no ens
                tanquem a l'estança dels records
                ni vulguem perseguir ombres,
                ni la pols cerquem en el llarg
                rastre que enrera hem deixat tot
                fent camí, perquè al capdamunt
                de tantes rutes, enmig de vells
                arbres eixorcs, sols l'empremta
                de l'amor caldrà buscar-hi, I
                entendre que el gest fidel
                que hem conferit a cada muda
                ens dóna la certesa que
                no hi ha certeses.

                              ABANS-D'AHIR
                                              (Fragment)
                              Miquel Martí i Pol
                 Passarà molt de temps abans que algú
                 recompongui el dibuix, i potser mai
                 ningú no arribarà a recompondre'l.
                 Vivim temps compulsius, de prepotències,
                 amb poc espai per compartir amb els altres
                 perquè les exigències no ho permeten
                 tot i les aparences i els discursos.
                 Se'ns encallen els somnis a mig aire
                 per qualsevol conflicte i molt sovint
                 perdem el buf percaçant l'impossible.

                    ÉS LA TARDOR
                              Montserrat Abelló
                   És la tardor:
                   un núvol se m'acosta,
                   blanc i esponjós,
                   sense doblecs ni arestes.
                   Omplo la pàgina
                   d'interrogants.
                   Com un joc, em plau
                   la corbatura dels signes.
                   Potser ara, quan sigui en ple
                   hivern, n'arribi a trobar
                   la resposta.

QUATRE COSES
Maria Antònia Salvà

      M'abelleixen quatre coses
        -qui prou les sabrà lloar?-
        El sol que bada les roses,
         l'aigua que les fa brostar,
        la rosada que les mulla
         i el vent que les esfulla
          per no veure-les secar.

Em cauen a les mans poemes de dos poetes osonencs de dues generacions distants, el primer de Joan Sunyol (n. 1922) i el segon d'Anna Aguilar (n.1975):

CLAUSTRE

Campanades al lluny, que la brisa acompanya,
han omplert el silenci del claustre retut;
cançó trista i absent, melodia llunyana,
enfilada de mots i laments de llaüt.
Les arcades acullen la veu anhelada
que insereix punt de llum als obrats capitells,
i com núvol de sons envaeix la contrada
emmudint fresseig d'arbres i càntic d'ocells.
Un misteri de passes antigues perdura
i revela el sublim de la vida que fou,
amb un ample coral desfermant una fuga
que engoleix l'enrunada bocana del pou.

DES DE L'ESCON

Te'l devia, avi
A l'àlbum de la nostàlgia hi tinc el temps
que sospeso amb la mirada.
El temps passat, llavor del nostre present,
que ens remou i ens obsessiona.
Asseguda a l'escon,
allà on la vida et va dir prou
et busco en el fimbrament de la memòria
i et trobo fora, ja lluny d'aquí.
Si t'haguessis esperat hauríem compartit viatge,
però tu, avi, mories en silenci, sol,
discret, arrecerat de mirades i tribulacions.
Te n'anaves, amb tota la feina feta.
Asseguda a l'escon,
allà on deixaves anar l'últim respir,
t'escric aquests versos inútils
que et ploren i t'enyoren com un infant que no entén res.
Agost 2002

anells d'aigua