Madona de sa Cabana
aixecau-vos dematí
i veureu el sol sortir
vermell com una magrana.

Veureu com el sol dormit
dins la llum se renovella
i cada cosa ix més bella
de la negror de la nit.

Deixau ja el llit i el llençol
Madona de sa Cabana
que sobre el pla se desgrana
ja la magrana del sol.
 

          Popular de Mallorca
 

Sostre del cel, enramat de pins,
petita vall estimada,
jardí del vent, de misteri que amagava camins d'aigua.

Primavera somiada,
estiu embruixat,
tardor enyorada,
hivern despullat.

Però fuig el perfum de la copa més alta.
El pas del temps s'endú el sentiment. Fins i tot
els pensaments que dormen dins l'aigua de la bassa.
Casa dels déus, sauri d'aigua,
nom de gazela daurada,
passes obscures que menaven la llei que dormi a la clastra.

Primavera somiada,
estiu embruixat,
tardor enyorada,
hivern despullat.

Ai, del vertigen de la mort que no espera!
T'encercla a poc a poc la mà i l'espasa.
Fonda, ben fonda serà la ferida, ofegant per a
sempre l'esperit de Raixa i
les veus, les veus, les veus de Raixa.

          Lletra: MMB.
          Música: Joan Valent
 

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a què el vent la porti cel enllà
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l'espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d'un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l'arquet de silenci de la nit.

I eternament la maternal Natura
l'espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.

          Lletra: Gabriel Alomar
          Música: MMB i Lautaro Rosas
 

Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.

          Lletra: Bartomeu Rosselló-Pòrcel
          Música: MMMB

Si no menj brossat ni formatge
ni pa amb llet, i em fan munyir...
i com no m'han de fer avorrir
s'estar llogat de missatge.

          Popular de Mallorca
 

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba les grans fondàries de l'oblit,
l'abella sô que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.

          Lletra: Bartomeu Rosselló-Pòrcel
          Música: MMB i Hilario Camacho
 

Quan pensava que fugies,
ombra negra, la meva ombra,
vora el coixí, de puntetes,
tornes a fer-me la riota.

Quan lluny de mi t'imagino,
al bell mig del sol et mostres,
i ets una estrella que brilla
i ets el vent entre les cordes.

Si canten, ets tu que cantes,
si ploren, ets tu que plores.
I ets el riu i el seu murmuri,
i ets el vespre i ets l'aurora.

Pertot et trobo; per mi,
tot ho ets, i el meu cor omples.
Mai no m'abandonaries,
ombra negra, la meva ombra.

          Lletra: Rosalia de Castro
          Música: J. Montes
 

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumeral de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sòl conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca,
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

          Lletra: Joan Alcover
          Música: MMB

          Per a Joan Ramon Bonet

Sempre hi ha vent a les nostres cançons,
sempre hi ha aigua.
I un ocell que vola i canta,
i el til·ler que brilla i dansa.

La porta, oberta..., i tu entres:
...i la música que ens acompanya;
...i un amor que estima i mata;
...i la soledat que torna i tanca.

Sempre hi ha vent a les nostres cançons,
sempre hi ha aigua.

          Lletra: MMB
          Música MMB i Feliu Gasull
 

                                   (fragments)

Espès e molt sovent
Per plorar los ulls se torca
- ¿Qui sóts vós, dona plasent
a qui el cor se desconhorta? -
- Vei enveja qui aporta
mos fills, e perdició.
Si volets saber qui só
só la illa de Mallorca.

Mos fills desobedients
als estranys m'han subjugada.
per los llurs mal regiments
concòrdia han gitada.
No em sé per quina raó
los meus fills m'han avorrida,
ne per què divisió
entre ells és establida.
Si ma gent era unida
viurien segurament.

- Senyora, antigament,
ans que fóssets crestiana,
havia gran uniment
en la vostra gent pagana.
Mai no fou tal unió
de migjorn a tramuntana.

          Lletra: Anselm Turmeda
          Música: Jacques Denjean
 

Per Cotaina vaig passar:
figueral a cada banda;
hi havia pomes en randa
i vi blanc per refrescar.

De Cotaina vaig partir
amb una fosca resolta;
pes camí me varen dir:
"Bartomeu, na Rosa és morta".

No sé si ho feien a posta,
o per dar-em més tristor...
Uns me deien que era morta;
altres, que estava millor.

A ca seua vaig anar
demanant na Rosa nostra;
això va ser per resposta:
"Na Roseta morirà".

Mentre pujava s'escala,
la pujava jo tot sol,
ella es tapava la cara
amb sa colga d'es llençol.

"Roseta, vos faig por,
que sa cara vos tapau?"
-"Bartomeu, tens sa clau
que travessa lo meu cor".

Sa mare li diu plorant:
-"Roseta, que estàs millor?"
Ella diu: "Mumare, no,
que es meu mal ja va augmentant".

Quan s'havia de morir,
s'enamorat hi era a prop.
Li va regalar una flor,
que just era un serafí.

Quan la duien a enterrar,
quatre joves la portaven;
tots quatre la festejaven.
Era cosa de plorar.

A l'endemà, de matí,
va sortir de casa seua
i només va poder dir:
"Na Roseta ja no és meua".

          Popular de Menorca
 

Potser el destí ens ha duit aquí;
potser l'atzar, potser el vent, o la mar...
Vençut per l'ànsia, i no puc parlar...
Somio on dormen els amants,
i la història de Mallorca creix al seu costat.
No podríem recordar-la sense Sarrià.

I jo t'estim
i t'aclam;
em mor i reneixc
a la clastra que em guarda i escolta
el batenc intens, perdut, immens, del cor.
Oh, bressol! Deler contra la mort de l'amor.

Nascut de tu em vares desterrar...
La veu tremola quan t'ho vull cantar.
La terra crema sota els camps de blat.
la terra, ma terra de Sarrià.
El meu cel, un cel d'argent, desclou el nostre esguard:
la grandesa que ens evoca el nom de Sarrià.

I jo t'estim 
i t'aclam;
em mor i reneixc
a la clastra que em guarda i escolta
el batec intens, perdut, immens, del cor.
Oh, bressol! Deler contra la mort de l'amor.

    * Sarrià; alqueria del terme de Calvià (Mallorca)

          Lletra i Música: Joan Valent

Amatleret abundós,
de vorera de camí,
tu seràs agre per a mi;
i, per altri, saborós;
amatleret abundós.

La fruita més primerenca...
n'és la flor de l'ametler.
I a un altre lloc ne sé...
La reina, en el corral, té
una pomera hivernenca.

          Popular de Mallorca
 

Perdut dins la memòria...
és el viatge d'un amor,
un cor de zinc,
una aiguardent,
una ciutat. I em bull la sang;
i m'enfonso dins la vida.
La llum dels teus ulls em porta a la bogeria:
et busco per l'arena,
les aigües mortes del record,
perfums d'un naufragi antic...
La teva pell..., sobre el meu pit.
I m'aferro a les ombres
i a la soca del teu llit.

Cridant, et dic
t'estimo,
t'enyoro,
perdona'm,
oblida'm.

T'estimo
i no et trobo;
em perdo i ploro.

Vençut per l'absència,
camino tots els meus carrers
on les tavernes donen cau;
i dintre un got, s'hi perd la carn...
remullant-me, arrossegant-me.
Queda la distància i aquell mar que ens mirava.
Tímidament recorro
tots els rius de la teva mà;
oblid que ja me'n vaig demà
i, sense tu, torno al meu mar.
I els teus llavis, plens de vida,
...part del paisatge que ens acull i ens crida.

          Lletra i Música: Joan Valent
 

Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
maraselva, safrà bord,
floravia, canyeferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murtra, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó,
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).

          Lletra: Josep Maria Llompart
          Música: Damià Tomàs
 

Hora de pau; autumne daurat. La tarda deixa
un rastre malencònic damunt el mar llatí.
D'ensomnis despullada, ma vida és la mateixa...
torni davant la reixa, no sé per quin camí.

Tot és igual; les heures sobre el pedrís que invita,
i l'èxtasi dels arbres i el pensament del mar,
el gest de les estàtues dins l'aigua qui medita
i el blau i la infinita bonança del cel clar.

El sol, dels marbres nítids fa espurnejar els caires,
tot repeteix l'antiga paraula de l'encís.
Més l'anima, dissolta dins enyoroses flaires,
no cerca ja en els aires la clau del paradís!

Sap que als meravellosos jardins de la quimera
no podrà mai atènyer l'inassolible flor;
que tot és daler inútil i és vana tota espera...
Davant de la barrera plora en silenci el cor.

Sobre l'herbei fresquívol un bes de llum se posa
i al fons de l'avinguda clapeja l'Eros nu.
En l'aire de setembre s'encén l'última rosa,
la porta resta closa, i en el jardí ningú!

          Lletra: Miquel Ferrà
          Música: Joan Valent
 

La balanguera, misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com un parca bé cavil·la,
teixint la tela per a demà...

La balanguera fila, fila...
La balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrere,
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila...
La balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent.
De la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va...

La balanguera fila, fila...
La balanguera filarà...

          Lletra: Joan Alcover
          Música: Amadeu Vives
 

Llevant, xaloc i migjorn,
llebeig, ponent i mestral,
tramuntana i gregal...
Vet aquí es vuit vents del món.

Qui s'enamora no es cansa
si viu amb l'opinió
que després d'una maror
sol venir una bonança.

Una dona marinera
sempre mira d'on ve es vent;
tant si és llevant com ponent,
es bon temps sempre l'espera.

          Popular de Mallorca