MERHABA
Al record
d'Ulisses que ensenyà a la terra
la passió
primera de fer-se a la mar.
Al jardí
d'escuma que envolta el viatge,
cada cop
que l'home torna a navegar.
Al vaixell
que passa amb la vela estesa,
la sola
bandera que ha tingut la mar.
Al cel
de gavines coronant les barques,
cada cop
que tornen: hola! merhaba!
Al dofí
que muda la rancor per dansa,
i quan
veu la barca corre a saludar.
A la pau
que deixa un temps de bonança
a la mar
cansada: hola! merhaba!
A la veu
salada que va dir a la terra:
tu ets
la meva filla, no ho oblidis mai.
Al país
que encara obre la frontera
a la mar
mestissa: hola! merhaba!
Lletra:
Albert García.
Música:
O. Zülfü Livaneli.
|
LA
SERENATA
Si et desperta
una veu de matinada,
mentre
t'abraça qualcú que no sóc jo,
amor escolta,
si vols pots escoltar-la
sense
renou: tu fes que encara dorms.
No has
de dubtar, ni anar a la finestra,
aquesta
veu només pot ser la meva,
la que
et parlava quan érem l'un per l'altre
un sol
país tenint un sol llenguatge.
Si la veu
que duu la matinada
desperta
l'altre, tu no tremolis, vida,
digues
que va sense nom la serenata,
fes que
s'adormi, amb qualsevol mentida.
Pots dir-li
així: qui canta sense mida
o està
embogit o es mort de gelosia;
la nit
s'apiadi del desesperat.
La veu
va sola, un cant a tu què et fa...
Lletra:
Eduardo Nicolardi.
Música:
Ernesto de Curtis.
|
LA
MÚSICA
Si en arribar
la lluna,
la guitarra
vol sonar,
sola amb
la llum de la lluna
i sense
far ja puc cantar.
Ah, la
música, ah...
Seria una
meravella
si la
lluna es recordés
d'aquella
cançó meva
que fa
temps li vaig cantar.
Ah, la
música,
l'únic
amor que no em fa sofrir
Ah, la
música,
neix i
no trobal'hora de morir.
És
una veu antiga
ancorada
als nostres ports,
pots alenar
el seu aroma
a la pell
de les cançons.
Viatgera
de nits, camino
de la
mà d'aquests desigs,
només
per cantar la música
que em
calma si estic sofrint.
Ah, la
música, ah...
Ah, la
música, ah...
l'única
vida que no em fa sofrir, ah,
neix i
no troba l'hora de morir, ah,
l'única
vida que no em fa sofrir,
ah, la
música
neix i
no troba l'hora de morir.
Lletra
i Música: Enzo Gragnaniello.
Adaptació
lliure al català: Albert García i MMB.
|
D'ENÇÀ
QUE ELLA PARTÍ
Ah, no
em porteu més flors
vull branques
de xiprer.
Així
que el sol és post
darrera
les muntanyes
em poso
aquell vestit
tan blau
i tan lleuger
i m'adormo
entre els joncs tendres
que ell
estimava.
Lletra:
Text del poeta xinès TU FU,
versionat per Marià Manent.
Música:
Jordi Soler Bachs. |
TOTS
DOS ENS EQUIVOCÀREM
Com més
llunyana, més bella,
terra
desig i record.
Quan ja
siguis impossible,
de tan
bella m'hauràs mort.
Tu sempre
em seràs esquiva,
jo per
sempre seré teu, adéu.
Tots dos
ens equivocàrem,
tots dos
vàrem perdre el nord.
Tu quan
a pams et venies,
jo quan
deixava el teu port.
Ara els
dos a la deriva
paguem
l'error i ens sap greu.
Diuen que
el somni s'abasta
quan el
desig és prou fort.
Fossis
tu tal com podies,
jo no
voldria més sort.
Pogués
veure't lliure i viva,
llavors
sí que em fóra lleu l'adéu.
Lletra:
Isisdor Marí.
Música:
O. Zülfü Livaneli.
|
PER
HIPÒCRATES
A Terenci Moix
Jo tenia
un mal ben dins el cor
i a un
metge encomaní tot el meu cos;
en comprovar
que tot era al seu lloc
així,
improvisà les conclusions:
-Si vol,
pot fer
com
fa tota la gent:
deixar
tots els plaers,
morir
una mica abans.
-Savis
han dit
que
el peix era roí,
que
l'oli era un verí,
i
el vi pecat mortal.
Com que
el doctor em va guarir d'un cop,
brindàrem
per Hipòcrates, tots dos
tot recordant
cançons a cada glop
de Creta,
de l'Alguer i d'altres llocs.
El vi també
dansava
en els tonells
brindant
pels seus parents,
les vinyes
prop del mar.
El Penedès
volia
vi arlès
i a Dènia
el moscatell
retsina
demanà.
Lletra:
Albert García.
Música:
popular grega.
|
TEMPS
DE CALABRUIX
Dins el
jardí de ca meva
ha caigut
gran pedregada
i jo que
estava florint,
ne tenc
l'esquena mullada.
Les abelles
esperant,
culet
inquiet dins la casa,
i jo que
volia cantar
tenc la
cançó inundada.
La perera
que ja reia
té
el somriure censurat,
i jo que
encalçant l'abril
tenc el
cos gelat de març.
Les anèmones
vermelles
i les
margalides blanques
i jo que
em veig tota verda,
florint
pobres esperances.
El mes
de transformacions
és
abril i ara som març,
i jo no
puc esperar
se'm floreixen
les cançons.
Se'm floreixen
les cançons
aquest
temps de calabruix,
i ara
diuen que el govern
prepara
ses eleccions.
Prepara
ses eleccions
i que
tot s'apujarà,
i mos
llevaran ses festes
que mos
queden per cantar.
Lletra:
MMB.
Música:
popular eivissenca, adaptada per MMB.
|
SEVASDÀ
A Damià Huguet.
Ganes tenia
de venir
i repetir
que volia
viure
com si cada dia
fos l'últim
jorn de la vida.
I la vida,
així, m'ha acompanyat el desig.
Verdeja
l'herba pel meu camí
assaborint
la rosada,
el dia
ja para la taula
amb l'horitzó
que duu l'alba.
I la vida,
així, el gessamí més petit.
La teva
carta m'arriba avui,
quan més
la necessitava,
i el poc
de tu que entra a casa
calma
la meva enyorança.
I la vida,
així, el mar i el cel per a mi.
Una conversa
a mitja nit,
una mirada
que crema,
fan una
mica més tendra
una ciutat
massa plena.
I la vida,
així, com el carrer dels amics.
I la pregària
del meu matí
a tots
els déus de la vida,
dur murta
als peus d'Afrodita
amb fulles
de poesia.
I la vida,
així, va enamorant-se de mi.
Ganes tenia
de venir
i repetir
que volia
viure
com si cada dia
fos l'últim
jorn de la vida.
I la vida,
així, va enamorant-se de mi.
Lletra:
Albert García.
Música:
tradicional turca.
|
LA
CADERNERA
Per al G.O.B.
Anant cap
a les hortes les bardisses
són
fresques com la rosa primerenca,
quan s'alça
el sol novell de primavera
s'escolten
tots els cants de cadernera.
Perfum
de murta tendra i de donzell
des d'on
seguies, saltant, el verderol;
la fulla
de llorer a l'alba clara
de gotetes
de plata era pintada.
Mai més
no cantaràs la cadernera
de les
bardisses fresques de rosada.
No cantaràs
mai més, no cantaràs.
Del camí
l'alegria se n'és anada.
I tu cantaves
cuejant alegre
acaçant
el pinçà de mata en mata.
Fins que
un dia de negra malaüra
de l'home
en l'engany ets caiguda.
I t'ha
tancat a una presó de canya.
Que canta
i fa alegria, diu la mestressa,
que no
coneix el teu dolor de cor:
hi ha
gent que riu on no hi ha més que plor.
Mai més
no cantaràs la cadernera
de les
bardisses fresques de rosada.
No cantaràs
mai més, no cantaràs.
Del camí
l'alegria se n'és anada.
Lletra:
Rafael Catardi.
Música:
Josep Loi.
|
LA
VEU DEL MAR
Diria que
no tinc por,
que, d'ella,
en vaig encenalls.
Tot crema
i jo ho miro, mut,
sense
escarafalls:
els blats
i les palleres
de la
meva joventut.
Calla,
dolor:
sóc
ja de mi sols una resta,
però
encar
és
íntima festa
sentir,
de lluny, la veu del mar.
Lletra:
Joan Vinyoli
Música:
J.A. M. Curty - MMB. |
VÉNGUI
LA SON
Véngui
la son
amb somnis
ben dolços,
qui et
donà el nom és un galant homo.
Bu va,
bu va,
dorm petita
i fes no no,
dorm petita,
dorm, que l'alba allargui
la teva
son.
Que véngui
la son,
t'espera
el teu àngel.
Amb un
cavallet que acurci el viatge.
Bu va,
bu va,
dorm petita
i fes no no,
dorm petita,
dorm, i l'alba allargui
la teva
son.
Lletra
i música: populars sicilianes.
|
A LES
PORTES DE L'OBLIT
A Ovidi Montllor.
Quan la
mort s'emporta un amic que vols,
el seu
nom no troba on passar la nit,
va cercant-te
els llavis o el darrer escrit,
i entre
les paraules fa el seu niu de dol.
Quan la
mort s'emporta un amic que vols,
el seu
nom travessa portes de l'oblit,
de vegades
crida quan estàs dormint,
si el
teu somni el deixa fora dels records.
Quan l'amic
et deixa solament el nom,
fes-li
un llit on pugui començar a dormir,
fes que
no el desperti cap record mesquí,
broda
amb la memòria el millor llençol.
Lletra:
Albert garcía.
Música:
O. Zülfü Livaneli
|
SALMAIA