MERHABA
Al
record d'Ulisses que ensenyà a la terra
la
passió primera de fer-se a la mar.
Al
jardí d'escuma que envolta el viatge,
cada
cop que l'home torna a navegar.
Al
vaixell que passa amb la vela estesa,
la
sola bandera que ha tingut la mar.
Al
cel de gavines coronant les barques,
cada
cop que tornen: hola! merhaba!
Al
dofí que muda la rancor per dansa,
i quan
veu la barca corre a saludar.
A la
pau que deixa un temps de bonança
a la
mar cansada: hola! merhaba!
A la
veu salada que va dir a la terra:
tu
ets la meva filla, no ho oblidis mai.
Al
país que encara obre la frontera
a la
mar mestissa: hola! merhaba!
Lletra:
Albert García.
Música:
O. Zülfü Livaneli.
|
LA
SERENATA
Si
et desperta una veu de matinada,
mentre
t'abraça qualcú que no sóc jo,
amor
escolta, si vols pots escoltar-la
sense
renou: tu fes que encara dorms.
No
has de dubtar, ni anar a la finestra,
aquesta
veu només pot ser la meva,
la
que et parlava quan érem l'un per l'altre
un
sol país tenint un sol llenguatge.
Si
la veu que duu la matinada
desperta
l'altre, tu no tremolis, vida,
digues
que va sense nom la serenata,
fes
que s'adormi, amb qualsevol mentida.
Pots
dir-li així: qui canta sense mida
o està
embogit o es mort de gelosia;
la
nit s'apiadi del desesperat.
La
veu va sola, un cant a tu què et fa...
Lletra:
Eduardo Nicolardi.
Música:
Ernesto de Curtis.
|
LA
MÚSICA
Si
en arribar la lluna,
la
guitarra vol sonar,
sola
amb la llum de la lluna
i sense
far ja puc cantar.
Ah,
la música, ah...
Seria
una meravella
si
la lluna es recordés
d'aquella
cançó meva
que
fa temps li vaig cantar.
Ah,
la música,
l'únic
amor que no em fa sofrir
Ah,
la música,
neix
i no trobal'hora de morir.
És
una veu antiga
ancorada
als nostres ports,
pots
alenar el seu aroma
a la
pell de les cançons.
Viatgera
de nits, camino
de
la mà d'aquests desigs,
només
per cantar la música
que
em calma si estic sofrint.
Ah,
la música, ah...
Ah,
la música, ah...
l'única
vida que no em fa sofrir, ah,
neix
i no troba l'hora de morir, ah,
l'única
vida que no em fa sofrir,
ah,
la música
neix
i no troba l'hora de morir.
Lletra
i Música: Enzo Gragnaniello.
Adaptació
lliure al català: Albert García i MMB.
|
D'ENÇÀ QUE ELLA PARTÍ
Ah,
no em porteu més flors
vull
branques de xiprer.
Així
que el sol és post
darrera
les muntanyes
em
poso aquell vestit
tan
blau i tan lleuger
i m'adormo
entre els joncs tendres
que
ell estimava.
Lletra:
Text del poeta xinès TU FU,
versionat per Marià Manent.
Música:
Jordi Soler Bachs.
|
TOTS
DOS ENS EQUIVOCÀREM
Com
més llunyana, més bella,
terra
desig i record.
Quan
ja siguis impossible,
de
tan bella m'hauràs mort.
Tu
sempre em seràs esquiva,
jo
per sempre seré teu, adéu.
Tots
dos ens equivocàrem,
tots
dos vàrem perdre el nord.
Tu
quan a pams et venies,
jo
quan deixava el teu port.
Ara
els dos a la deriva
paguem
l'error i ens sap greu.
Diuen
que el somni s'abasta
quan
el desig és prou fort.
Fossis
tu tal com podies,
jo
no voldria més sort.
Pogués
veure't lliure i viva,
llavors
sí que em fóra lleu l'adéu.
Lletra:
Isidor Marí.
Música:
O. Zülfü Livaneli.
|
PER
HIPÒCRATES
A Terenci Moix
Jo
tenia un mal ben dins el cor
i a
un metge encomaní tot el meu cos;
en
comprovar que tot era al seu lloc
així,
improvisà les conclusions:
-Si
vol, pot fer
com
fa tota la gent:
deixar
tots els plaers,
morir
una mica abans.
-Savis
han dit
que
el peix era roí,
que
l'oli era un verí,
i
el vi pecat mortal.
Com
que el doctor em va guarir d'un cop,
brindàrem
per Hipòcrates, tots dos
tot
recordant cançons a cada glop
de
Creta, de l'Alguer i d'altres llocs.
El
vi també
dansava
en els tonells
brindant
pels seus parents,
les
vinyes prop del mar.
El
Penedès
volia
vi arlès
i a
Dènia el moscatell
retsina
demanà.
Lletra:
Albert García.
Música:
popular grega.
|
TEMPS
DE CALABRUIX
Dins
el jardí de ca meva
ha
caigut gran pedregada
i jo
que estava florint,
ne
tenc l'esquena mullada.
Les
abelles esperant,
culet
inquiet dins la casa,
i jo
que volia cantar
tenc
la cançó inundada.
La
perera que ja reia
té
el somriure censurat,
i jo
que encalçant l'abril
tenc
el cos gelat de març.
Les
anèmones vermelles
i les
margalides blanques
i jo
que em veig tota verda,
florint
pobres esperances.
El
mes de transformacions
és
abril i ara som març,
i jo
no puc esperar
se'm
floreixen les cançons.
Se'm
floreixen les cançons
aquest
temps de calabruix,
i ara
diuen que el govern
prepara
ses eleccions.
Prepara
ses eleccions
i que
tot s'apujarà,
i mos
llevaran ses festes
que
mos queden per cantar.
Lletra:
MMB.
Música:
popular eivissenca, adaptada per MMB.
|
SEVASDÀ
A Damià Huguet.
Ganes
tenia de venir
i repetir
que volia
viure
com si cada dia
fos
l'últim jorn de la vida.
I la
vida, així, m'ha acompanyat el desig.
Verdeja
l'herba pel meu camí
assaborint
la rosada,
el
dia ja para la taula
amb
l'horitzó que duu l'alba.
I la
vida, així, el gessamí més petit.
La
teva carta m'arriba avui,
quan
més la necessitava,
i el
poc de tu que entra a casa
calma
la meva enyorança.
I la
vida, així, el mar i el cel per a mi.
Una
conversa a mitja nit,
una
mirada que crema,
fan
una mica més tendra
una
ciutat massa plena.
I la
vida, així, com el carrer dels amics.
I
la pregària del meu matí
a tots
els déus de la vida,
dur
murta als peus d'Afrodita
amb
fulles de poesia.
I la
vida, així, va enamorant-se de mi.
Ganes
tenia de venir
i repetir
que volia
viure
com si cada dia
fos
l'últim jorn de la vida.
I la
vida, així, va enamorant-se de mi.
Lletra:
Albert García.
Música:
tradicional turca.
|
LA
CADERNERA
Per al G.O.B.
Anant
cap a les hortes les bardisses
són
fresques com la rosa primerenca,
quan
s'alça el sol novell de primavera
s'escolten
tots els cants de cadernera.
Perfum
de murta tendra i de donzell
des
d'on seguies, saltant, el verderol;
la
fulla de llorer a l'alba clara
de
gotetes de plata era pintada.
Mai
més no cantaràs la cadernera
de
les bardisses fresques de rosada.
No
cantaràs mai més, no cantaràs.
Del
camí l'alegria se n'és anada.
I
tu cantaves cuejant alegre
acaçant
el pinçà de mata en mata.
Fins
que un dia de negra malaüra
de
l'home en l'engany ets caiguda.
I
t'ha tancat a una presó de canya.
Que
canta i fa alegria, diu la mestressa,
que
no coneix el teu dolor de cor:
hi
ha gent que riu on no hi ha més que plor.
Mai
més no cantaràs la cadernera
de
les bardisses fresques de rosada.
No
cantaràs mai més, no cantaràs.
Del
camí l'alegria se n'és anada.
Lletra:
Rafael Catardi.
Música:
Josep Loi.
|
LA VEU DEL MAR
Diria
que no tinc por,
que,
d'ella, en vaig encenalls.
Tot
crema i jo ho miro, mut,
sense
escarafalls:
els
blats i les palleres
de
la meva joventut.
Calla,
dolor:
sóc
ja de mi sols una resta,
però
encar
és
íntima festa
sentir,
de lluny, la veu del mar.
Lletra:
Joan Vinyoli
Música:
J.A. M. Curty - MMB.
|
VÉNGUI
LA SON
Véngui
la son
amb
somnis ben dolços,
qui
et donà el nom és un galant homo.
Bu
va, bu va,
dorm
petita i fes no no,
dorm
petita, dorm, que l'alba allargui
la
teva son.
Que
véngui la son,
t'espera
el teu àngel.
Amb
un cavallet que acurci el viatge.
Bu
va, bu va,
dorm
petita i fes no no,
dorm
petita, dorm, i l'alba allargui
la
teva son.
Lletra
i música: populars sicilianes.
|
A
LES PORTES DE L'OBLIT
A Ovidi Montllor.
Quan
la mort s'emporta un amic que vols,
el
seu nom no troba on passar la nit,
va
cercant-te els llavis o el darrer escrit,
i entre
les paraules fa el seu niu de dol.
Quan
la mort s'emporta un amic que vols,
el
seu nom travessa portes de l'oblit,
de
vegades crida quan estàs dormint,
si
el teu somni el deixa fora dels records.
Quan
l'amic et deixa solament el nom,
fes-li
un llit on pugui començar a dormir,
fes
que no el desperti cap record mesquí,
broda
amb la memòria el millor llençol.
Lletra:
Albert garcía.
Música:
O. Zülfü Livaneli
|
SALMAIA