SEMPRE HI HA VENT
I sempre hi ha un ocell que vola i passa,
la fulla del til·ler que brilla i dansa.

Aquests poemes han estat publicats al llibre "Quadern de Viatge",
però no han estat musicats.

L'amor avui ha arribat
amb el sol del matí,
diu l'amor que vol entrar,
però jo no el vull obrir.

A l'amor, no,
a l'amor, sí,
vull amor d'un dia
que no fa sofrir.

L'amor avui ha arribat
amb un ram de flors per mi,
diu l'amor que vol entrar,
però jo no el vull obrir.

A l'amor, no...

L'amor avui ha arribat,
diu l'amor que ja és aquí,
diu l'amor que ve cansat,
que ha tengut un llarg camí.

A l'amor, no...

El meu amor no ha granat,
tot just comença a florir,
no vol ni rosa ni blat
ni se'n vol anar de mi.

A l'amor, no...

Es mal d'amor és tan fort
per tenir-ne malaltia...
Jo no vull morir d'amor
ni estar malalta un dia.

A l'amor, no...

---

LA CASA DE L'AMIC (I)

De la casa de l'amic
seria el guarda,
la tendria dins la mà
blanca, tèbia i amagada.

La teva casa,
passadís interior, artèria
on un cor bat
dins les coses que responen i obeeixen.

La teva casa,
quan no hi ets tu em parla,
a soles vaig amb ella per les cambres.
Tremolo dins els llençols que del teu nu conversen.

La teva casa,
adormida dins la mà,
és com un bosc
on canta el silenci.
un rierol.

La teva casa,
desperta dins el cor,
és com la mar;
si fa bon dia, amor,
deixa-m'hi entrar.

---

Ara Ítaca som jo, ja la terra m'ha pres,
el sol, el vent i l'aigua.
Les serps em freguen els peus
al voltant de l'altar de la Deessa  blanca.
Ara Ítaca som jo, no la Penèlope d'Esparta,
perquè tu has oblidat el camí de tornada.
He deixat de mirar de l'horitzó la ratlla
i no espero les naus, a la torre més alta.
Ja no és a Troia, Ulisses, on la guerra esclata.
Altres guerres et prenen i perden.

Camins equivocats i ferestes batalles
et fan canviar l'amor i oblidar la casa.
"Només seran uns mesos de lluita i de desastre."
I la vida és tan curta, et diu el vent que passa,
i saps que et retendran altres braços i estances,
i el mirall va canviant la imatge que estimaves.
Fil blanc i fil vermell, tapís de seda blanca,
i no trobo el valor per acabar-lo encara.
I aquells pretendents, que proposen besades.
Asseguda al casal canto el pas de la tarda.
Oblido jo també aquell gest d'abraçar-me.
Els teus llavis, i els meus, amorosa esperança.
Ara el gos Argos s'adorm, a la porta de casa.

---

ENMIG DE TANTA SEDA

Sé que em mires i no em veus.
tampoc veus els ocells que s'aixequen al teu pas.

Ni les dunes que moren dins el vent
ni l'ombra del meu cos.
Ni vols sentir les cançons
que anuncien el teu lent comiat.

Matinades, pluges, ponents i cendres.
Arbres i paisatges, la meva llum.
El meu cos irisat, enmig de tanta seda,
ni la set, ni l'ànsia, ni el dolor veus.

Ja no somies els meus somnis:
l'Amor és un puntet blanc
que corona la gota de pluja
que rellisca plorant l'alegria del vidre.

---

TARDOR

S'aixeca el cant de l'aire entre les fulles
i els arbres deixen anar l'or més pregon.
Deixo anar a poc a poc aconhortada
el meu vestit de por,
balança d'amor i d'odi, equilibri del bosc.

---

TANIT

Cau el capvespre
i els llavis parlen
el seu perfum verinós,
boca innocent de les meves dunes.

Fan cau al calaix secret
de l'arcaica alegria,
i diu la rondalla
que si jo l'obrís
cauria esmortida.

Cau la Nit, Tanit,
manen els somnis;
per a fer-los ben meus
tanta fatiga.
I diu la rondalla:
si t'atreveixes
hi trobaràs la vida.

Quan arriba el matí
amb l'estrella del dia,
la Deessa de la lluita,
mestressa de les destrals,
indomable i obscura,
eternament conjura:
Dóna'm la mà, i per sempre seràs tu,
més tu que mai; nua, nua, nua!
 
 

---

inici